Ni per a draps

No té res a veure amb la crisi actual sinó amb una gran falta de res­pecte que els con­te­ni­dors que ser­vei­xen per reco­llir roba de segona mà per a gent neces­si­tada s'emple­nin de peces que no ser­vei­xen ni per fer-ne draps. És alar­mant que enti­tats com ara Càritas que ges­ti­o­nen aquest mate­rial només puguin apro­fi­tar una de cada cinc peces rebu­des. No costa gaire enten­dre que, malau­ra­da­ment, la crisi ha fet dis­pa­rar el nom­bre de per­so­nes que neces­si­ten recórrer a ajut per tenir roba o men­jar. Com tam­poc no costa enten­dre que la situ­ació actual faci que qui més qui menys intenti apro­fi­tar més que en èpoques de bonança els seus objec­tes per­so­nals. Però d'aquí a pen­sar que es fa una bona obra «obse­quiant» amb roba que un mateix no es posa­ria ni rega­lada, hi ha un bon tros. Això no té res a veure amb la soli­da­ri­tat, sinó que es tracta d'una qüestió de falta de con­si­de­ració envers aquells a qui supo­sa­da­ment volem fer un favor amb el nos­tre «obse­qui». El pro­blema és que amb l'excusa de la soli­da­ri­tat, en aquest cas molt mal entesa, la majo­ria de ciu­ta­dans fan ser­vir aquests con­te­ni­dors d'abo­ca­dors. Del que es tracta és de fer un favor als neces­si­tats, no apro­fi­tar la seva neces­si­tat per fer-nos un favor a nosal­tres matei­xos en des­fer-nos d'objec­tes que ens fan nosa. És com aquell matri­moni que apro­fi­tava, i pot­ser encara ho fa, que viat­java a països supo­sa­da­ment menys desen­vo­lu­pats per omplir la maleta amb roba vella per repar­tir-la entre els supo­sats neces­si­tats que ana­ven tro­bant durant el recor­re­gut. Dona­ven per fet que els altres accep­ta­rien sense més ni més el regal i fins i tot se sor­pre­nien que no fos així i que en més d'una ocasió hagues­sin de tor­nar cap a casa amb la camisa i els pan­ta­lons vells. Des del seu etno­cen­trisme no eren cons­ci­ents que la seva acti­tud no tenia res a veure amb la gene­ro­si­tat sinó amb l'ego­isme.