L'endemà del dissabte

El diari finan­cer nova­iorquès The Wall Street Jour­nal ha gua­nyat 33 pre­mis Pulit­zer al llarg del seus 138 anys de vida i per tant, quan afirma com va afir­mar el dia 25 del mes pas­sat –tot par­lant del dèficit fis­cal de Cata­lu­nya– que “en cap altre lloc d'Europa o de l'Amèrica del Nord no hi ha trans­ferències intra­es­ta­tals d'aquesta mag­ni­tud” pot­ser fins i tot els pro­homs pan­xa­con­tents del PPC s'hau­rien d'ado­nar que aquí la qüestió és irre­ba­ti­ble: els cata­lans paguem més impos­tos que qual­se­vol altra regió euro­pea o nord-ame­ri­cana i punt; i que si no ens espa­vi­lem, aca­ba­rem tan fotuts com els pobres grecs per la raó sen­zi­lla que des de fa dècades el poder cen­tral espa­nyol ens ha estat fent un grec impla­ca­ble.

Fa dues set­ma­nes, per cert, en vaig pas­sar una a la mateixa Grècia. Durant el llarg viatge amb cotxe cap a la costa sud, era impos­si­ble no notar els estralls de la catàstrofe econòmica patida per aquest país: tots i cadas­cun de les dese­nes de bars i res­tau­rants que vam pas­sar eren tan deserts que sem­bla­ven boti­gues de mobles; i hi havia tantíssims edi­fi­cis, nego­cis i fin­ques que esta­ven de llo­guer, que feia la impressió que si els seus pro­pi­e­ta­ris hagues­sin fet pinya hau­rien pogut llo­gar el Pelo­ponès sen­cer al pri­mer Adel­son (o Bankia reflo­tat) de torn.

Per fi, vam arri­bar a la regió del Mani, aquell dit del mig de la costa del sud-oest que resulta que és el punt més meri­di­o­nal del con­ti­nent euro­peu. Si Grècia és pobra, el Mani ho és més que una rata. Si un acon­se­gueix treure els ulls d'una costa que fa plo­rar de tan bella­ment intacta que és, veurà que el 95% dels cot­xes són massa antics per tenir matrícules euro­pees; que les boti­gues peti­tes tenen molt poc estoc i en venen menys; que els habi­tants nadius –amablíssims, per cert– gua­nyen poc més que xava­lla a través d'una miqueta d'agri­cul­tura i pesca i que tots por­ten una cara de resig­nació tan perenne com fata­lista. Es tracta, de fet, d'una mena d'estasi total: un fre­eze-frame soci­o­e­conòmic, allà on s'acaba Europa. Quan alguns dels nos­tres polítics afir­men que fem rumb cap a Ítaca, tant de bo tin­guin (molt) pre­sent que es tracta d'una metàfora per un objec­tiu objec­ti­va­ment desit­ja­ble, i que no acon­se­guir-ho sig­ni­fi­ca­ria, segu­ra­ment, con­dem­nar-nos tots ple­gats a les con­di­ci­ons de vida actu­als en un altre país del qual l'Ítaca real forma part.