Pacte

Si m'ho haguessin preguntat fa unes setmanes, els hauria dit que d'aquesta crisi ens en sortiríem molt més ràpidament del que sovint es deia. Parlo, sobretot, de Catalunya; però també d'Espanya.

Des d'ahir al matí, la meva intuïció trontolla. El senyor Rubalcaba ofereix al senyor Rajoy un triple pacte d'Estat per combatre la crisi el mateix dia que la prima de risc (el sobrecost que s'ha de pagar per col·locar el deute espanyol en relació amb l'alemany) s'enfila als 500 punts, i el senyor Rajoy què hi respon? Que no, que ara no volen perquè els socialistes no han donat suport a cap mesura d'ajustament dels populars; no com ells, afegeix Rajoy, que sí que van anar colze amb colze amb els socialistes quan la crisi apuntava les orelles.

Quina desmemòria. El PP només va donar suport al PSOE quan es va haver d'aprovar una reforma constitucional per fixar un límit al dèficit, i això perquè la senyora Merkel ja ensenyava els ullals. En tota la resta, res de res; perquè el PP esperava un deteriorament prou gran per guanyar les eleccions amb poc esforç. Quina altura moral.

El PP té majoria absoluta, i el senyor Rajoy creu que amb això ja n'hi ha prou per resoldre els problemes. Per tant no cal cap ajut suplementari.

La imatge exterior que dóna la displicència popular és que som més a prop de Grècia i de Portugal que no de França. A l'economia li convindria el pacte.

Ara, també és cert que coneixent l'opinió dels dos partits espanyols sobre què s'ha de fer amb Catalunya, potser millor que continuïn com estan.