Crisi d'ètica

D'acord, el títol aquest d'avui sona irre­mis­si­ble­ment a tòpic. Sor­geix però, ja que no com a rèplica, sí almenys com a mati­sació al de Joan Fran­cesc Mira: “No és una crisi” (a El Temps de la set­mana pas­sada). En el qual se sosté una tesi difícil­ment reba­ti­ble per tot­hom amb uns quants anys a sobre: l'actual cata­crac econòmic (amb tot el que se'n deriva) sim­ple­ment ens retor­na­ria a la nor­ma­li­tat secu­lar, després del parèntesi d'unes poques dècades de dis­pendi i xauxa. Cal que tor­nem a ave­nir-nos amb la modèstia antiga a l'hora de viure. The gold bròquil is over. Pro­posta, aquesta, qua­li­fi­ca­ble com a mínim d'hora­ci­ana, ava­lada pel conei­xe­ment patit i, sobre­tot, sabut de què ha estat la història humana en aquesta vall de llàgri­mes.

Doncs sí, però... Però aquesta resig­nació implícita, aquest recor­dar que no es pot esti­rar més el braç que la màniga, aquest fer retret del miratge a què s'ha sucum­bit...

Perquè, a veure, una tal con­so­la­tio, ¿no pot des­viar-nos de la cons­ta­tació –igual­ment a fer– d'un de tants fac­tors com han pro­vo­cat la pre­sent des­feta, con­cre­ta­ment el que –també reme­tent-nos a l'anti­gor– podríem ano­me­nar la pèrdua d'ètica entre certs inte­grants de les clas­ses diri­gents?

Parla Mau­rice Keen, al seu clàssic lli­bre Chi­valry (1984), en el capítol VIII, dedi­cat a la idea de noblesa en la França medi­e­val, del con­cepte de déroge­ance, o sigui: que qui fos de l'esta­ment aris­tocràtic podia veure's pri­vat de tots els seus pri­vi­le­gis per causa d'una con­ducta impròpia.

¿Quina déroge­ance hi ha avui per al mata­e­le­fants que es limita a dir que li sap greu, per al gendríssim con­vençut que, pagant, sant Pere can­tarà, per al Gau­lei­ter dels ves­tits i per al del Pala­cete, per al mane­fla fill –lite­ral­ment– de la ràdio fran­quista, etcètera?

¿Quina legi­ti­mi­tat democràtica és la d'una soci­e­tat on els més ben situ­ats són els pri­mers a no tenir ètica?