Apunts
Privilegis
Quan un servidor de vostès estudiava periodisme (sí: un també té un passat) va llegir un article d'un autor que explicava que la tècnica nazi de repetir una mentida prou vegades per fer que adquirís l'aparença d'una veritat només tenia èxit si tots els mitjans de comunicació anaven en la mateixa direcció. Per això no hi ha premsa lliure en les dictadures, siguin del color que siguin.
De manera que l'estudi de la Fundació de Caixes que vam reflectir en aquestes pàgines fa uns dies no em va causar cap estranyesa. Els recordo que aquest estudi afirma –un fet que va sorprendre els seus autors– que els espanyols consideren que Catalunya ja està prou privilegiada en l'actual sistema de finançament. És a dir, el món al revés. Però el més curiós –o no tant, ben mirat– és que la majoria de les persones que estaven convençudes de tal tracte discriminatori a favor dels catalans desconeixien el model de finançament que regeix a l'Estat espanyol. A Espanya no són fets contradictoris, sembla.
El que passa, doncs, és que aquestes persones no es formen la seva opinió informant-se dels fets, que és la manera saludable de fer-ho, sinó amb les opinions dels altres. De qui? Home, doncs està ben clar: d'aquells que per raons polítiques consideren que el fet diferencial de Catalunya s'ha de laminar sigui com sigui. D'aquells que des de mitjans que es declaren –per a més insult– liberals, treballen per la imposició del pensament únic. Són tants i tants que no és estrany que, després d'anys, les seves mentides s'hagin convertit en veritats.