Això sí que no

El que podríem anomenar la primera setmana Bankia s'ha acabat i realment l'ona del tsunami d'aquesta fallida cada vegada sembla més profunda i allargada. Les tempestes d'aquesta magnitud ho arrasen tot, allò que és dolent i feble i allò que és bo sigui feble o fort. La natura no discrimina. En les successives setmanes aniran aflorant les destrosses de tota mena, els cadàvers amagats, i descobrirem moltes vergonyes que fins ara estaven deliciosament amagades sota les catifes del poder d'aquell gratacel madrileny que ja els arquitectes, com si fos una premonició, van concebre caient. Quan d'aquí a un temps llarg tinguem la perspectiva de tot el que ha passat a Bankia, per què ha passat i com ha passat, tindrem el relat perfecte del que ha estat una època d'aquest país.

Hi conflueixen tots els elements polítics, econòmics, socials, d'amiguismes i d'ineptituds que han portat la desena potència econòmica a esdevenir un país irrellevant i desprestigiat fins a límits inimaginables. El prestigi internacional de la marca España trigarà molts anys a recuperar-se perquè destruir sempre és molt més fàcil que construir. I sense prestigi, sense seriositat, sense confiança, sense institucions solvents, és molt difícil crear l'estat anímic a dins i a fora, i un dels ingredients importants i imprescindibles per dinamitzar l'economia és tenir l'estat d'ànim positiu que genera la confiança.

Quan un país s'enfonsa, tant hi ha el perill que les sortides no sempre siguin les millors. Durant el col·lapse de l'Argentina del 2001 amb el famós corralito, més del 40% de la població va quedar per sota del llindar de la pobresa i les masses d'indignats feien escarches (sinònim de ‘xafades', ‘rebentades') davant les cases de polítics i banquers. Feien cassolades pels carrers i cridaven “Que se vayan todos” (referint-se als polítics) amb fúria. Però així que van tenir l'oportunitat van votar democràticament el populisme peronista de sempre, i van iniciar el regnat de la dinastia Kirchner, que encara dura. A Itàlia, després de la revolta ètica dels jutges contra els partits polítics tradicionals, van votar democràticament Silvio Berlusconi. I més recentment ho hem vist en les eleccions gregues.

Però fent bo Murphy quan diu que tot allò que és susceptible d'empitjorar empitjorarà, un nou element de desprestigi i de desconfiança ha aflorat aquesta setmana en forma de dèficit ocult en les autonomies insignes i que més han criticat Catalunya. La Comunitat de Madrid amagava 2.000 milions de dèficit; el País Valencià, 869 milions, i Castella i Lleó, 137 milions. Andalusia, 37 milions i Múrcia, 17. Ara el govern espanyol, que tant havia criticat l'herència rebuda, haurà d'afegir 3.000 milions més i comunicar a Brussel·les que el dèficit real és del 8,9%. I això sí que no estava previst, puix que la major part de la mentida és atribuïble bàsicament a les autonomies del PP per excel·lència, i s'enfonsa per sempre el mite de la bona gestió dels populars.

Mentre prometre allò que no compliràs i mentir sigui una constant i surti gratis, mai podrem somiar tenir un país seriós. Fa pocs mesos el president d'Alemanya va haver de dimitir per haver mentit i acceptat favors d'amics que aquí catalogaríem de futileses. L'ètica que s'ha d'exigir als governants pel fet de gestionar la cosa pública i els diners públics ha de ser tremendament exigent i avui ja hauria de fer dos dies que tots els presidents d'aquestes comunitats que han mentit i els seus consellers econòmics haguessin presentat la dimissió i no tornar mai més a la política. I això que hauria de ser el senyal de l'inici d'un nou temps no ha passat, ni passarà, i mentrestant seguirem en el país dels indignats, potser sí, però tanmateix també dels irresponsables.