Banquers i autocrítica

Els banquers i, en general, els que treballen en el món de les finances, han comès errors greus; de tota mena i a tot arreu, d'acció i d'omissió; a Wall Street, a Europa i a Madrid. I no dic a Catalunya, perquè Barcelona no és precisament un centre financer mundial i La Caixa, que és el nostre únic representant a la primera divisió, ha fet els deures. Però a efectes del que vull dir, tampoc no voldria fer excepcions, ja que el sistema financer és global, de manera que els actius tòxics venuts pels falsos genis financers de Wall Street han tingut la seva repercussió sobre els nostres estalviadors, fons d'inversió i fons de pensions, de la mateixa manera que els errors de Bankia o de les caixes valencianes també han incidit en el mercat català. No demano que fiquin a la presó cap banquer, perquè aquesta no és la meva feina. El que demano és autocrítica.

Sant Ignasi recomanava fer exercicis espirituals de manera periòdica per revisar el que es feia i com es feia. Fa quaranta anys, els moviments cristians de base fèiem revisió de vida, en la mateixa línia. El model és perfectament adaptable a la vida laica i moderna. Quan s'ha fet un disbarat o quan les coses no han sortit bé, convindria que els que han estat més o menys protagonistes rumiessin en un ambient de tranquil·litat què és el que han fet malament i el que haurien haver pogut fet millor. Sobretot, si l'actuació ha causat un extraordinari perjudici a tercers, com és el cas del que parlem.

I passo de Sant Ignasi a Karl Marx, que són pensadors que tenen més punts de contacte del que la gent es pensa, com sabem els qui els hem llegit tots dos. Sense autocrítica no ens en sortirem. Si preval l'orgull i l'estupidesa dels que tenen un gran poder econòmic en les seves mans, sortirem de la crisi a final d'aquest segle i potser tornarem a caure en una de pitjor. Penso en els responsables de bancs i caixes que han ensorrat l'empresa; en escoles de negocis que no han explicat prou alt als alumnes que no són escoles per aprendre a guanyar diners; en assessors financers que s'han fet un tip de cobrar comissions sobre actius tòxics.

Penso en errors d'acció, com ha estat inflar la bombolla immobiliària, però també en els d'omissió per manca de control i de supervisió, com ara s'està acusant el Banc d'Espanya. Penso en els polítics que han posat i que posen els interessos del partit al davant del dels col·lectius. La culpa és molt estesa, ja que hi havia molta cobdícia d'alguns que demanaven crèdit o compraven habitatges per especular, o en els directors que exigien als seus subordinats que donessin més crèdit als clients per poder augmentar el benefici de l'oficina. I després, tenim aquests alts executius dels bancs i caixes que han perdut tots els fons propis i que s'han jubilat amb unes pensions que els asseguren alguns milions d'euros. Saben el que significa, la paraula modèstia?

L'autocrítica ha d'anar seguida de penediment. Si no n'hi ha, és la societat la que ha de prendre la responsabilitat de sancionar civilment els responsables. I no veig que estigui disposada a fer-ho.