Comunicació

Hi ha dies que em pre­gunto: “I a aquest senyor, en Rajoy, qui li fa la política de comu­ni­cació?” Al prin­cipi vaig creure que el silenci de Rajoy res­po­nia a una estratègia cal­cu­lada. Es trac­tava de pre­pa­rar un pla molt meti­culós, anun­ciar un full de ruta, per dir-ho així, i apli­car-lo sense tre­mo­lors, perquè Europa veiés que a l'Estat espa­nyol hi havia un govern ferm i gens amic de les ocurrències. Així hi retor­na­ria la con­fiança.

Poc dura l'ale­gria a casa del pobre. Aviat es va veure que el govern espa­nyol fun­ci­o­nava a remolc dels esde­ve­ni­ments, que s'anava impro­vi­sant una mesura dar­rere l'altra. No només es van incom­plir les pro­me­ses fetes durant la cam­pa­nya elec­to­ral, sinó que es va fer tot al con­trari. I per aca­bar-ho d'ado­bar, el senyor Rajoy seguia sense donar la cara. Qual­se­vol de les mesu­res, si s'hagues­sin pres en anys ante­ri­ors, hau­ria meres­cut la com­pa­rei­xença del pre­si­dent espa­nyol en per­sona per expli­car-les deta­lla­da­ment. Aquí no.

Quan Soraya Sáenz de San­ta­maría va ser pre­gun­tada pel silenci del seu pre­si­dent, va res­pon­dre que no era cert, que ell hi com­pa­rei­xia. I si ho feia, sí: sem­pre al cos­tat d'algun altre man­da­tari estran­ger, però mai com ho havia de fer: en soli­tari.

I ara resulta que dilluns, Rajoy trenca la norma. Hi surt a donar la cara. Però, on ho fa? Al Congrés dels Dipu­tats? No. Ho fa al final de l'exe­cu­tiva del seu par­tit. Quina imatge vol donar Rajoy? La de pre­si­dent d'un Estat o la de pre­si­dent d'un par­tit? Quina convé més a l'Estat?

Ho veuen? L'estratègia de comu­ni­cació? L'hi porta el seu pit­jor ene­mic.