‘Vetlla', de Jordi Llavina

Per com­pren­dre que la lite­ra­tura no és un acci­dent sinó una manera de ser només cal pen­sar en Jordi Lla­vina, escrip­tor, lec­tor i crític lite­rari. Vet­lla és l'últim títol que ha publi­cat aquest autor, un poe­mari-novel·la que va gua­nyar el premi Vicent Andrés Estellés. Què és Vet­lla? Com un feix de llum que es des­mem­bra en diver­ses direc­ci­ons aquesta novel·la en vers irra­dia múlti­ples potències i con­firma una cèlebre màxima de Mallarmé que ane­llava lite­ra­tura i vida: “El món exis­teix per anar a raure a un bon lli­bre.”

Arti­cu­lat en tres parts mètri­ca­ment dife­rents (octosíl·labs, ale­xan­drins i decasíl·labs) Vet­lla par­teix de la relació amo­rosa entre un noi i una noia a mei­tat dels vui­tanta del segle pas­sat. En un intens procés de musi­ca­li­tat, ele­gia i ritme nar­ra­tiu el lec­tor d'aquest lli­bre sent el rapte de la lec­tura, una d'aque­lles for­ces abso­lu­tes, dis­sol­tes i jus­ti­fi­ca­des en i per elles matei­xes. Un lli­bre de poe­mes que la noia va rega­lar al noi és el vec­tor que tra­vessa els anys i que con­voca la memòria de l'home adult, el mateix poeta, que, com tan­tes i tan­tes per­so­nes, es reco­neix com a jutge i reu en aquest judici a esto­nes greu a esto­nes lleu que per sim­pli­fi­car ano­me­nem vida. Exal­tant les qua­li­tats para­do­xals d'un miratge que és pura rea­li­tat, l'hipotètic lli­bre de poe­mes que la noia va rega­lar al noi s'inter­pola en els ver­sos del lli­bre, i el poe­mari antic es con­ver­teix en un pas­samà del poe­mari recent, con­for­mant així un recurs àgil per esta­blir un vin­cle entre èpoques dife­rents ara uni­fi­ca­des sota el magma d'una memòria que dia­loga amb ella mateixa.

Vet­lla és un lli­bre d'absències que ens inter­pel·la sobre l'experiència humana, sobre el buit, la mort, el pas del temps, la bellesa i l'endu­rança d'una vida que és exac­ta­ment igual que la nos­tra vida. El lli­bre com a talismà en què cris­tal·lit­zen totes les for­mes de l'experiència és una idea pode­rosa. Al cap­da­vall la lite­ra­tura inten­si­fica la vida, i vice­versa. Mati­sat com les notes que vam escriure als mar­ges de vells lli­bres i que avui ami­den mol­tes de les nos­tres con­ques­tes i renúncies vitals, Vet­lla plasma l'obra d'un autor vigorós que mereix totes les aten­ci­ons.