‘Celobert'

Aquest gran constructor de dramatúrgies, el britànic David Hare, a diferència del nord-americà Tracy Letts, l'autor d'Agost, fa les cases per estances. Ara mateix té l'habitació blava al Romea i el Celobert al Goya, mentre que si aneu al TNC tindreu tota una casa davant vostre. I al marge de metres quadrats, hi tindreu la vida. Aquesta mateixa vida que fa que augmentin els sense sostre i els desnonaments en aquesta espiral que engreixa l'exclusió social, i la pobresa.

Demà justament tenim cita per plantar cara a la crua situació social que patim tots plegats. I en la qual ja hi ha un gruix considerable de famílies que no saben a quina porta picar. Tenim cita per ajudar aquells que ajuden. Les organitzacions que han demanat pantalla, micro i programació especial per fer sonar les alarmes.

TV3 i Catalunya Ràdio es disposen a conscienciar, i a explicar com hem arribat fins aquí. Què ens hi ha dut, i què podem fer per pal·liar-ho. És clar que la pobresa no es resol amb una marató com aquesta, ni que sigui perquè encara no hem arribat a final de mes, la temptació de la platja ja és aquí, i més enmig d'un pont a Barcelona i altres ciutats del país. Però segur que sabrem trencar l'estacionalitat de la solidaritat. En tot cas, abans de començar, ja ha generat bona part del debat social, polític, d'impostos i poders fàctics que coven responsabilitats sobre el nostre present. Ha fet sortir el ball de la cadira, i la contradansa a internet. Quina força, quanta energia que esperem que no es perdi, sinó que es transformi i es destini als objectius, per mi legítims, que té aquesta convocatòria.

Al Celobert de Josep M. Pou, Roser Camí i Jaume Madaula ja hi ha una part d'aquest debat social que provoca la marató contra la pobresa. Clarivident, i plenament vigent, tornat a veure deus anys després de la seva estrena a Catalunya. Profètic Hare, profètic Pou, la discussió no és de dos dies: el capitalisme pressupostari deixa espai per a l'idealisme social? Un goig dialèctic, sobre aquest miratge de benestar, el quadre perfecte, nevat, que es veu des del celobert. Per Nadal Salvat-Papasseit ja escrivia sobre aquesta consciència passatgera, i feia esborronar amb aquests versos: “Demà posats a taula oblidarem els pobres / i tan pobres com som./ Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l'hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar.”