Les preguntes

La noia mira fixa­ment la càmera amb una bar­reja d'insolència i d'ingenuïtat clara­ment forçada, i adreça al senyor pre­si­dent un reguit­zell de pre­gun­tes que no són exac­ta­ment retòriques. On han anat a parar, senyor pre­si­dent, el milió dos-cents mil euros que en cinc anys s'ha gas­tat la Cor­po­ració de Salut Maresme Selva en infor­mes? De què ana­ven? Me'n pot fer una llista? I els dos-cents mil de mobi­li­ari? I els d'equi­pa­ment? I els d'apli­ca­ci­ons informàtiques? S'ha fet el con­curs? O pot­ser s'han anat tros­se­jant en con­trac­tes menors per elu­dir aquesta exigència legal? Es pot saber quant cobra el gerent? Podem veure les fac­tu­res cor­res­po­nents a les par­ti­des de pro­to­col o des­pe­ses vàries? La noia segueix fent pre­gun­tes mali­ci­o­ses i denun­ci­ant les con­ne­xi­ons i les rela­ci­ons peri­llo­ses entre allò que és públic i allò que és pri­vat, entre grups empre­sa­ri­als proveïdors en l'àmbit de la sani­tat i càrrecs polítics amb poder de dis­tri­buir pres­su­pos­tos. Un joc de por­tes que giren, s'obren i es tan­quen per impul­sar la trama com en una pel·lícula de Lubitsch.

La pro­ta­go­nista d'aquest vídeo que ha rebut milers de visi­tes, és una de les edi­to­res d'una revista ano­me­nada Cafèamb­llet que durant els dos dar­rers anys s'ha dedi­cat a inves­ti­gar el sis­tema sani­tari català en gene­ral i la gestió del Con­sorci Sani­tari de la Selva i el Maresme en par­ti­cu­lar. No tinc la res­posta a les seves pre­gun­tes, ni sé si algú les té, ni tan sols sé si estan ben for­mu­la­des, però, en canvi, estic ple­na­ment con­vençut que les pre­gun­tes que molta gent es fa són jus­ta­ment d'aquesta natu­ra­lesa. Que són les que et vénen al cap quan veus que les cober­tu­res soci­als i els sous emma­grei­xen sense que es con­cre­tin les cau­ses, quan ens acu­sen d'haver esti­rat més el braç que la màniga per haver ambi­ci­o­nat un sos­tre, un mes­tre i un metge per a tot­hom, ara que hem vist que els que no ens van pro­te­gir de la cobdícia i les insen­sa­te­ses finan­ce­res que ens han por­tat on som, des­car­re­guen tot el pes de la crisi damunt dels més dèbils.

Inter­net és lliure però també irres­pon­sa­ble, s'afirma, una mica a la defen­siva, des de la premsa con­ven­ci­o­nal. Irres­pon­sa­ble i sal­vatge, diuen: les pàgines dels dia­ris no poden tenir aquesta lleu­ge­resa; els lli­gams, la res­pon­sa­bi­li­tat, el rigor i les pres­si­ons, la tensió que els manté vius no es pot com­pa­rar i per tant segons què no és publi­ca­ble, es con­clou. Però segueix crei­xent la des­con­fiança, i al bar, a la fleca o al mer­cat se sent dir més que mai: això no ho veuràs a la premsa, no! I encara que per a molts dia­ris, com aquest, resulti dolorós, creix la con­vicció que el que havia estat defi­nit com el quart poder ha que­dat massa a prop dels dos­si­ers i els gabi­nets de comu­ni­cació i massa lluny de les angúnies del car­rer; que les tris­tes dependències dels recur­sos pri­vats, publi­ci­ta­ris o no i de les sub­ven­ci­ons públi­ques l'han aca­bat per engo­lir. No sé si hauríem de fer alguna cosa per des­men­tir-ho.