Un fracàs reeixit

La segona setmana Bankia presenta un guió que és perfectament coherent i previsible. Sense que vulgui defugir el que penso de tot plegat, sí que avui, i ja la setmana passada, podríem escriure un relat del que anirà passant amb tot aquest afer, i és que la història es repeteix i al llarg del temps hem tingut episodis, que, si bé no eren igual en la seva gènesi, sí que ho foren en el seu desenvolupament. Per entendre bé les coses hem de partir d'una obvietat: Rodrigo Rato i José Ignacio Goirigolzarri, com a responsables de Bankia, tenen estratègies diferents.

El primer va intentar salvar l'entitat i la política, i el segon vol assegurar el seu èxit salvant l'entitat. En la primera estratègia el factor temps era crític perquè molts actius, ara desvalorats, podien tornar a valer. El segon no necessita temps, vol solucions immediates. I és per això que a l'hora de quantificar les ajudes, l'un i l'altre són tan escandalosament diferents. Pels gestors d'ara, quantes més ajudes rebin, més asseguren l'èxit de la seva gestió. Una cosa no comparable però semblant és el que va fer Alfredo Sáez amb Banca Catalana. I, aprofitant que a certs sectors polítics ja els anava bé i els va bé poder dir que hi havia i hi ha un gran forat, van tenir i tindran unes ajudes que els van facilitar i els facilitaran l'èxit. Un èxit que l'Alfredo Sáez sempre més ha pogut rendibilitzar com a gran banquer. Aquella manera d'actuar va fer destrosses innecessàries i va enriquir molta gent, un fet del qual, fora del company de secció i amic Francesc Cabana, no n'ha parlat ningú. L'actuació del Fons de Garantia de Dipòsits d'aleshores, si s'investigués seria un altre escàndol, i no em refereixo només a la venda d'empreses i actius, també s ls d'una gran quantitat de quadres, catifes perses, vaixelles, coberteries, etc. Tot es va esfumar! La constructora de Florentino Pérez, ACS, es va fundar sobre una compra al FGD d'una empresa catalana a pesseta l'acció. Per tant, no m'estranya que la setmana passada les ajudes per salvar Bankia fossin de 4.500 milions, després passessin a 9.000 milions i divendres ja fossin de 23.465 milions, perquè tot està en funció de com valorem els actius, que avui és una operació totalment subjectiva ja que són els mateixos interessats en rebre les ajudes els que ho valoren.

La suspensió de subhasta de Catalunya Caixa a una entitat bancària em sembla assenyada, però té un perill per als catalans del qual ningú no ha parlat. És assenyada perquè, ara per ara, tal com estan les coses, el millor que podem fer és que la banca sanejada es dediqui a enfortir-se i trampejar la tempesta abans d'assumir més pes mort. Però per a Catalunya té un perill: segons va dir el ministre De Guindos, i aquí ningú n'ha dit res, es vol fer un hòlding amb totes aquestes caixes i Bankia, per nacionalitzar-lo i fer un banc públic. I, si això passa, què passarà? Doncs que fa uns mesos Esperanza Aguirre estava disposada a perdre Bankia a favor de Caixabank i que la seu passés a Barcelona, i ara resultarà que sanejarem amb diner públic tot el hòlding, i amb Catalunya Caixa i Bankia faran el banc més gran i més sanejat de l'Estat espanyol a Madrid. Ni en els millors somnis la presidenta de Madrid podria imaginar-se un fracàs tan reeixit!

El símptoma més clar de la lleugeresa, frivolitat, inconsciència i impunitat en com es fan les coses importants a l'Estat la tenim en la “revisió” dels comptes de Bankia en què el mateix consell d'administració pot dir que hi ha uns beneficis el 2011 de 309 milions d'euros, i poc temps després “reformular” els comptes i dir que hi ha 2.979 milions de pèrdues. Els centenars de milers d'inversors que han comprat accions tenen elements prou importants per denunciar per estafa tot el consell d'administració al Banc d'Espanya, la Comisión Nacional del Mercado de Valores i els auditors. I, si “reformulessin” els comptes dels anys anteriors, les sorpreses desagradables serien semblants? “Quan no és cert, tot és possible”, va dir Margaret Drabble.