Estruços

En aquests dies que vivim, incerts i durs, i alhora plens d'esperança, hi hem de ser tots, i tots a punt, i jo en veig molts que per ara fan l'orni. Vindrà el moment, d'aquí a poc, que la gent de peu haurà de pronunciar-se i dir si vol viure en un país lliure o en una terra esquifida i espoliada, però ara mateix és l'hora que els homes i les dones que tenen veu la facin servir i la posin al seu servei. Els intel·lectuals, els famosos, els mediàtics, les persones importants que excel·leixen en el seu art o la seva professió, que han estudiat molt, que s'hi han deixat la pell treballant, que tenen un do que els fa ser bons músics, investigadors, científics, escriptors, professors d'universitat, i que, per tant, tenen la possibilitat de ser escoltats, crec que tenen també l'obligació moral de pronunciar-se.

Un dels col·lectius més prudents és el dels actors i les actrius, i prudent aquí no és ben bé una qualitat. Hi ha, en el gremi, honroses excepcions i molt potents, no cal dir-ho, però és una llàstima que professionals que tenen un ascendent tan gran en la ciutadania, que són tan admirats i respectats i estimats –i que són sovint també matèria de somnis eròtics!–, no apostin clarament i pública pel canvi que necessitem. Del meu gremi, el dels escriptors, n'estic força orgullosa, perquè n'hi ha molts que han defensat públicament el dret dels catalans a tenir un estat propi, però encara n'hi ha que només viuen pendents dels seus llibres –i els llibres són importants, però ¿té sentit escriure en un país que no és lliure i en una llengua amenaçada, sense posar la ploma i les idees al servei de la llibertat? Els esportistes d'elit tampoc no estan gaire per la feina, i és un col·lectiu que podria inflamar més d'un cor; els esportistes de base, en canvi, ho tenen molt més clar. En fi, tothom és molt lliure, no caldria sinó, de fer el que el cos li demani. Però compte que després no ens haguem de penedir, nosaltres que podem, de no haver estat a l'altura de la història.