Risc moral

Un con­tra­temps econòmic porta implícit mol­tes lliçons si els afec­tats tenim un mínim de sen­tit crític. Tot i així, si n'és de difícil no come­tre l'error d'apren­dre de l'error! En pri­mer lloc cal molta humi­li­tat per poder fer una anàlisi acu­rada de les cau­ses del des­as­tre i accep­tar d'antuvi que molt pro­ba­ble­ment alguna part de culpa també la podem haver tin­guda nosal­tres. La segona, i pot­ser la més difícil, és par­tir sense pre­ju­di­cis perquè el nos­tre judici no esti­gui con­ta­mi­nat per apri­o­ris­mes ni influ­en­ciat per les nos­tres cre­en­ces.

Fa poc vaig lle­gir un estudi en què es rela­ci­o­nava direc­ta­ment la for­mació uni­ver­sitària del pre­si­dent amb el crei­xe­ment del PIB. A mi, i suposo que per molta gent, no ens va estra­nyar el resul­tat de l'estudi, més aviat ho veig tant obvi que es podrien haver estal­viat la feina. De fet, què fan les empre­ses, quan dei­xen la gestió a una per­sona? Entre altres fac­tors bus­quen un per­fil de lide­ratge con­cret, amb grans conei­xe­ments i experiència. També és impen­sa­ble pen­sar que un alt diri­gent d'empresa, entre els seus conei­xe­ments, no s'exi­geixi un nivell d'anglès alt; i mal­grat això, per ser pre­si­dent del govern, no s'exi­geix res més que vots. I els vots no ama­guen la imatge penosa de Mari­ano Rajoy par­lant amb els seus homònims amb la inter­po­sició d'un tra­duc­tor. Aquest dèficit tant cla­morós, que no es poden per­me­tre les empre­ses pel cost super­flu del des­plaçament de tra­duc­tors i el cost d'opor­tu­ni­tat que la comu­ni­cació directa genera, en política, és per­fec­ta­ment per­mis­si­ble. I per què la nos­tra soci­e­tat és tan poc exi­gent, amb els polítics? Perquè no tenim introduït en el nos­tre codi de con­ducta, el “risc moral”; és a dir, el risc que ens fa res­pon­sa­bles de les nos­tres con­seqüències puix que Rajoy és pre­si­dent per les con­seqüències dels nos­tres vots. En som res­pon­sa­bles.

Aquesta intro­ducció em ser­veix per evi­den­ciar la neces­si­tat que tots tenim de ser molt més exi­gents i res­pon­sa­bles de les nos­tres acci­ons. Sovint cri­ti­quem molt la classe política i ens obli­dem que la gran majo­ria són on són perquè els hem votat nosal­tres. Després de veure com la cor­rupció no afecta el sen­tit de vot em fa pen­sar que la sen­sació d'impu­ni­tat que tenen els cor­rup­tes és nor­mal, perquè són gent sense moral i si, a més, no tenen risc moral, per què no s'han d'enri­quir frau­du­len­ta­ment?

En la ter­cera set­mana Bankia con­ti­nua per­fec­ta­ment fent el seu guió. Ara ja hi ha veus que comen­cen a dir que va ser un gran error, com hem dit en aques­tes pàgines, que qui valori les neces­si­tats d'aju­des sigui qui haurà de ges­ti­o­nar el reflo­ta­ment. Rodrigo Rato, en la carta en què intenta excul­par-se i feta pública aquesta set­mana, ho diu de manera clara i con­cisa quan parla del volum des res­cat: “És bo per a Goi­ri­gol­zarri i dolent per als espa­nyols.” Més tard s'hi han afe­git ins­pec­tors del Banc d'Espa­nya, que quan­ti­fi­quen els ajuts en 13.000 mili­ons d'euros –que ja és una bes­ti­esa– i no en els 23.000 mili­ons que demana el nou pre­si­dent de Bankia –tenint en compte que tots aquests diners els hem d'anar a bus­car a crèdit, filar prim és impor­tantíssim–. Tot aquest ball de números em sem­bla d'una fri­vo­li­tat tant gran davant la gra­ve­tat del cas i del moment, que em sorprèn aquesta tolerància social i política. El mateix Estat és un afec­tat col·late­ral de la jugada de Goiri, ja que s'enfonsa una mica més en el pou de la des­con­fiança inter­na­ci­o­nal i tot el sec­tor ban­cari; però els més afec­tats som tota la soci­e­tat. Com que fins i tot en el mal hi podem tro­bar un bri de bé, aquest procés impen­sa­ble pot bene­fi­ciar els cata­lans si fem bé les coses i som exi­gents a l'hora de solu­ci­o­nar el pro­blema de Cata­lu­nya Caixa. Hem d'exi­gir el mateix sis­tema que Bankia, en cap cas fusi­o­nant-la amb Bankia.