Una vella història

Comença l'Euro­copa de fut­bol amb uns quants detalls que val la pena escriure. Per exem­ple, la selecció ita­li­ana, abans d'anar-se'n a la con­cen­tració, reu­nida enmig del camp, va rebre la bene­dicció espi­ri­tual d'un capellà catòlic. Real­ment, hi ha coses que no can­vi­a­ran mai. El fet és que els ita­li­ans s'enco­ma­nen a Déu (cre­ients, ateus, agnòstics i indi­fe­rents) i, al mateix temps, com els ale­manys, visi­ten Auschwitz. El gest és enco­mi­a­ble, perquè les noves gene­ra­ci­ons, que ido­la­tren els fut­bo­lis­tes, almenys tin­dran una lleu­gera notícia de qui­nes coses s'hi feien, en els camps d'exter­mini, i de quin és el motiu d'una visita no gens turística. Els ale­manys, però, han rebut força crítiques perquè a penes hi van anar tres o qua­tre juga­dors i perquè la visita va ser una mica des­cafeïnada, sense emo­ti­vi­tat. És evi­dent que cap d'ells no té relació amb l'Holo­caust, però és ben curiós que algú hagi sen­tit la neces­si­tat de por­tar-hi els espor­tis­tes. I encara més que les dues selec­ci­ons que hi han anat hagin estat la d'Ale­ma­nya i la d'Itàlia. Per aquesta regla de tres, no esta­ria mala­ment que els espa­nyols també hi fes­sin cap, per home­nat­jar (Del Bos­que ho viu­ria com un assumpte íntim: el seu pare, repu­blicà, va estar tres anys a les pre­sons fran­quis­tes) les vícti­mes de la barbàrie. La història d'aquest con­ti­nent no s'amaga així com així. Roman a la nos­tra memòria, fins i tot envol­tada de la cridòria que exhala un camp de fut­bol.

Són coses que pas­sen en aquest món, com ara que es plan­teja el cam­pi­o­nat com una mena de rei­vin­di­cació de la sobi­ra­nia naci­o­nal enfront de la idea d'una Europa domi­nada per la potència ale­ma­nya. La crisi es pot car­re­gar la idea d'una Unió esta­ble, fede­ral i potent, o pot jus­ta­ment rea­fir­mar aquest con­cepte tan vague a hores d'ara. Els estats (uns més que altres) obser­ven com la seva iden­ti­tat es dilu­eix gràcies uns ajuts euro­peus (ale­manys, no?) que vénen acom­pa­nyats de mesu­res de con­trol i, doncs, de pèrdua d'auto­no­mia. El sen­tit patriòtic, la neces­si­tat de demos­trar que, almenys sobre la gespa, Ale­ma­nya no és el líder, pre­si­deix aquesta Euro­copa. Ense­nya­rem qui som i el que som capaços de fer, diuen els espa­nyols. Sí, sí. Una vella, cone­guda i reno­vada història.