Cambó, Barrera i nosaltres
¡Quin gran llibre pòstum, el d'Heribert Barrera sobre Cambó! ¡Quina llàstima que Barrera no l'hagués pogut publicar en vida! Aparentment es tracta d'un llibre d'història però, en realitat, allò que planteja Barrera, a través de Cambó, és l'inacabable tema de les relacions de Catalunya amb Espanya. La tesi central del llibre queda explícita des de les primers pàgines: “La més gran singularitat política de Cambó resideix en la gran desproporció entre, d'una banda, el seu elevat nivell intel·lectual, els èxits de la seva vida personal i el protagonisme que va tenir, durant una trentena d'anys, en la vida política de Catalunya i Espanya i, d'altra banda, la molt mediocre eficàcia de la seva acció per donar sortida als grans problemes amb què va gosar encarar-se.” Per a Barrera, la causa d'aquest fracàs cal buscar-lo en la dicotomia de ser “catalanista sincer per sentiment, però espanyol lleialíssim per reflexió”.
Cambó no va triomfar a Espanya com a polític en bona part per la seva condició de catalanista. Els recels afectaven tant els seus adversaris com els amics polítics més o menys circumstancials amb els quals va haver de conviure. Cal advertir que l'organització política de l'Espanya que surt del franquisme pren, per millorar-lo, el model de l'Espanya de la Restauració, que és l'escenari on actua Cambó. Els dos partits que es relleven són ara el PP i el PSOE amb dos afegitons que la monarquia alfonsina mai no va saber incorporar (i que van ser una de les causes principals del seu fracàs): el “regionalisme” més o menys moderat i una esquerra també més o menys moderada, sindicats inclosos. El rei ja no “borboneja” –és a dir, ja no fa i desfà governs– i el sistema electoral és proporcional i no majoritari, perquè el sistema majoritari va propiciar dos fronts polítics tan granítics i oposats que van arribar a la guerra civil. No costa gaire d'entendre, llegint el llibre de Barrera, que la Constitució de 1977 fos, per a molts polítics espanyols, de dreta o d'esquerra, un punt d'arribada; no, un punt de partida. Després, la Bàltica es va glaçar i el sistema, com el de la Restauració, va anar degenerant fins arribar a l'actual grau d'endogàmia.
No ens trobem davant d'un altre abril de 1931; és a dir, davant d'un canvi de règim. Però sí que sembla que un dels punts crucials sobre els quals s'aguanta el sistema polític actual –la contribució econòmica de Catalunya al conjunt d'Espanya– ha tocat fons. Ara bé, massa sovint –això també queda clar en el llibre de Barrera– la societat catalana, o els seus polítics, han arribat dividits als episodis crucials de la seva història contemporània. I a l'inrevés. Quan la pressió ha estat unànime i ben dirigida, amb objectius clars i una estratègia adequada, s'han aconseguit victòries que “els altres” no estaven precisament disposats a donar. En citaré dues, d'aquestes victòries. El decret de revocació del decret franquista que abolia la Generalitat republicana; i, en un pla menys general però igualment decisiu, els traspassos d'ensenyament amb l'establiment d'una única xarxa escolar i la facultat, a la pràctica, de decidir el contingut dels llibres de text. La demanda d'un pacte fiscal equitatiu és molt més sentida, en la societat catalana, que, quan es va produir, l'exigència d'un nou Estatut. Però amb això no n'hi ha prou. Si el president de la Generalitat no té tot un poble al darrere (Puyal dixit) –i aquest poble inclou les elits financeres i empresarials–, la batalla no podrà ser guanyada. Aquesta és, també, una lliçó que es desprèn de la lectura del llibre d'Heribert Barrera sobre Cambó.
