RTVE

Feia un any que vivia a Madrid quan van tenir lloc les elec­ci­ons gene­rals en què, quan ningú no s'ho espe­rava i després dels atemp­tats d'Atocha, el PP per­dia les elec­ci­ons. Durant tot un any jo havia estat usu­ari fidel de Tele­ma­drid, que em sem­blava una tele­visió tècni­ca­ment sol­vent, mar­cada, sí, pels efec­tes del Tamayazo, l'escàndol polític que con­ver­tia Espe­ranza Aguirre en pre­si­denta de la Comu­ni­dad de Madrid, però sense dosis escan­da­lo­ses de sec­ta­risme polític. L'arri­bada al poder de Zapa­tero va pro­vo­car que el PP con­vertís Tele­ma­drid en el seu búnquer i full par­ro­quial. I ales­ho­res, i en poc temps, sí que van ser escan­da­lo­ses –i ho són, vuit anys més tard, i de quin gruix!– les dosis de sec­ta­risme infor­ma­tiu de l'esmen­tada Tele­ma­drid. I això que els tre­ba­lla­dors de l'empresa han tin­gut, sovint, el coratge –que els ha cos­tat car– de denun­ciar la indecència política i moral del mitjà autonòmic.

La decisió del govern Rajoy de can­viar les regles del joc, i d'ele­gir, sense la cau­tela dels dos terços neces­sa­ris, la direcció de l'ens de RTVE m'espar­vera. Fins ara els canals 1 i 2 de TVE crec que han estat enso­pits però dig­nes, i també la majo­ria dels pro­gra­mes de RNE, en algun dels quals he tin­gut l'honor de par­ti­ci­par. ¿Què pas­sarà, en enda­vant, pot­ser després de les vacan­ces d'estiu... estació en què tota cuca viu? No ho vull ni pen­sar: ¿Pas­sarà amb les empre­ses infor­ma­ti­ves de RTVE el que ha pas­sat amb Tele­ma­drid?

En un moment, a més, en què la vida par­la­mentària a la madri­le­nya resulta, si més no, monòtona­ment penosa. Ni el des­as­tre del res­cat de Bankia ni l'impacte de les reta­lla­des alte­ren la coça con­tra el seny que prac­tica una majo­ria abso­luta, que encara fa ús d'un llen­guatge de caserna en temps de guerra. I CiU, que té l'aire d'un alumne més edu­cat que el mes­tre, sí, i que fa més bona lle­tra, sem­bla que es porti bé per acon­se­guir una beca hipotètica.

Men­tres­tant, es mul­ti­pli­quen les reu­ni­ons de gent que vol llui­tar per la dig­ni­tat, con­tra la des­es­pe­ració d'una democràcia, malalta d'ina­nició. Si poguéssim tor­nar a sen­tir la veu de Joan Mara­gall: “Escolta, Espa­nya, la veu d'un fill que et parla en llen­gua no cas­te­llana”, pot­ser podríem pen­sar que la solució és als ver­sos següents: “Adéu, Espa­nya!” Això, tot amb tot, no ho dirà TVE.