Poca viola, i menys flor

“Oh, Jesús...” Així comença la cançó Un món de flors i violes, del grup de rock català Gossos, de la mateixa manera que la meva relació d'enguany amb el Flors i Violes palafrugellenc s'inicià amb un “Oh, Jesús...” –una altra vegada.

Per tercer any consecutiu, Palafrugell donà la benvinguda, davant de milers de persones, a la primavera, en una festa sensorial que pretén –i personalment emfatitzo, pretén– exaltar cadascun dels cinc sentits. Diversos racons del poble abandonen el seu posat quotidià per vestir-se de gala amb dissenys d'artistes de la vila, grans i petits, vinguts i nouvinguts; és clar que, passats aquests dies, en què la sang corre alterada, o això diuen, aquests indrets recuperaran en l'oblit de tots aquells que hi passegen el seu veritable caràcter. Però mentrestant es converteixen en l'escenari del que se'ns presenta com “una passejada sensorial, visual i simfònica, en un esdeveniment únic en el gènere, i que es vol instituir en referència de cara a les properes edicions”, en paraules textuals.

En aquest moment és quan m'aturo i el meu cervell detecta que alguna cosa no va a l'hora. Passejada sensorial, visual... fins aquí tots d'acord. Un esdeveniment únic en el gènere... Novament el mateix sobresalt. I és que tot i que es maquilli la iniciativa o se li intenti donar un caire innovador, és complicat fer front a la poderosa ombra de la capital, el tradicional Temps de Flors, el germà gran. I dins el rol del germà petit –amb només tres anyets– no queda cap més remei que avançar rere els èxits del primogènit. Odioses comparacions, alhora que inevitables.

Any rere any espero trobar en alguna flor o alguna viola quelcom que faci aturar-ho tot al meu voltant, que em paralitzi per trobar resposta a les mil curiositats que m'aborden en aquell precís i minuciós instant. Hi confio perquè és possible, perquè vora l'Onyar, ensumant la perfumada brisa floral, ho he viscut. Pedres a sota els peus, recorrent els estrets carrers del Barri Vell de Girona per descobrir a cada pas noves experiències. Un seguit de sensacions precipitades i contínues que dialoguen. Cada lloc pren forma, color i olor per si mateix, a la vegada que participa en un comú trencaclosques. Enamorada de Girona, sí. I aquest encís em fa més severa.

De l'encant personal de l'antic a l'encant de vuit patis a l'atzar. L'atmosfera creada en les muralles gironines dista de la poca hegemonia en el passeig empordanès. La individualitat de cada pati absorbeix la identitat del lloc. Estem perduts. Hi manca aquell ensum imaginari que et fa caminar per inèrcia, perseguint la curiositat. Cada pati palafrugellenc es tanca en ell mateix oblidant-se d'encaixar les peces. L'essència primaveral s'amaga enfront el propi artista. I fins i tot l'empremta del lloc es perd rere les creacions. Si pogués escollir, sens dubte el meu escenari seria la costa, Calella, Llafranc, Tamariu. Un taló de fons que per si sol el reconeixem com a nostre, amb caràcter propi. Pensar en les voltes de Calella com a escenari, la Casa Rosa o el far de Sant Sebastià, em fa confiar. M'imagino, però, que com a estratègia turística és més eficient festejar l'arribada del bon temps prop de la zona cèntrica i comercial. No es pot tenir tot.

L'a més a més, les violes, un intent fallit d'allunyar-se del germà gran. Un vull ser diferent que evidencia les mancances existents. Unes notes de música conegudes que intenten posar un tel sobre el problema, però que no el fan desaparèixer. Aquest any no toca. Esperaré el que ve; potser llavors, com diu la cançó, “farem un món de flors i violes”. Però de moment, poca viola, i menys flor.