Unió Federal Europea?

Ara que la decisió d'intervenir els bancs espanyols en dificultat s'ha pres caldria saber els mecanismes que seran utilitzats per fer-ho. És en els detalls a on hi ha les diferències determinants. Els bancs que seran intervinguts són els que disposen d'un capital que és inferior al necessari per cobrir les provisions dels riscos del seu negoci. No és aventurat afirmar que un 40% del sistema financer espanyol està afectat. Hi ha dos procediments per fer-ho. Directament per l'ajut del BCE als bancs o a través d'un préstec de la UE al govern espanyol el qual injecta diners als bancs en forma de préstec o capital pel mecanisme ja establert del Banc d'Espanya, el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària, FROB.

En el primer cas es requereix un canvi profund del BCE per convertir-lo en un ens que disposi de la capacitat financera suficient per cobrir les deficiències del sistema i normativa per regular la seva política creditícia i acotar els seus riscos. La seva independència respecte de la política del govern de la UE que ara ja té hauria de ser reforçada i explicitada. De fet aquesta transformació portaria a fer del BCE un organisme paral·lel al que és la Reserva Federal, FED, pels EUA. Vol temps i negociació entre els estats membres i això, se sap, a Europa és sempre lent perquè cal el consens o majories reforçades. No sembla el més probable malgrat les confuses explicacions donades pel govern.

En el segon el mecanisme existeix. L'ECOFIN va crear el 2010 el European Financial Stability Facility, EFSF, per subministrar assistència financera als estats membres i el va dotar inicialment de 440.000 milions d'euros que es varen ampliar posteriorment a un bilió. És aquest cas un mecanisme d'ajut, en general finalista, en el cas espanyol destinat als bancs, que reben els governs nacionals.

La diferència és substancial, en un cas l'ajut va directe als bancs, que respondrien al seu regulador i el seu prestatari, el BCE. En el segon l'ajut va al govern, que es compromet a fer determinades reformes i a utilitzar els diners rebuts que després distribueix als seus bancs per a certes finalitats de les quals ha de respondre a l'EFSF, és a dir, la UE. És un rescat de l'Estat espanyol en l'estricte sentit de la paraula encara que no total com és el cas de Grècia. En el primer cas ens encaminaríem a la constitució d'una Federació Europea. Altres canvis estructurals com la unió fiscal i tributària vindrien després.

És cert que la Unió pot ser governada a través d'institucions europees, és a dir, amb predomini de la Comissió i el Parlament emergits i, per tant, diferents dels estats nacionals o alternativament pot ser governada, com ho ha estat majoritàriament fins ara, per institucions de caràcter intergovernamental que prenen decisions per acords entre estats. En el primer cas hi ha una cessió de sobirania dels estats, en el segon hi ha negociacions concretes per qüestions especifiques. Això implica que hi haurà inevitablement, com fins ara, una preponderància del tàndem francoalemany i en definitiva d'Alemanya per la seva major capacitat econòmica. Alemanya és el 20% de la Unió, està menys endeutada i paga uns interessos pel seu deute propers al 0%, mentre que Espanya i Itàlia paguen el 6 i el 5%, és a dir, tenen menys credibilitat financera i, en definitiva, econòmica en els mercats del món.

Hi ha dos corrents d'opinió a Alemanya respecte de la relació amb Europa. Integrar-se i impulsar els valors propis dintre d'un espai polític, social i de mercat més ampli o controlar de manera determinant el continent. És la primera la idea defensada per Kohl, Schmidt, Adenauer, persones totes provinents de l'oest del país d'aquella part d'Alemanya que mira a l'Atlàntic. La segona idea és defensada per Harteman, Stresseman, Bruning i tots aquells que majoritàriament vénen dels territoris de l'est. Cal acabar de saber si la cancellera Merkel i eventualment qui la substitueixi participa més d'una o altra idea, ara que arribem a una cruïlla a on res serà igual per a Europa i Alemanya. L'oportunitat i l'atracció del poder pot influir en la decisió implícita o explícita del govern alemany.

L'opinió pública dels països del sud, Itàlia i Espanya, té la tendència a pensar després del succeït en els últims dos anys que són ells els progressistes i els humanistes i és contràriament el nord el rigorista que  defensa aquest principi per  interessos de part. No és exacte. En els darrers deu anys la pèrdua de competitivitat dels països del sud, Espanya i Itàlia, respecte dels països del nord, Alemanya, Holanda i Àustria, ha estat del 30% i la balança comercial dels primers ha passat del 2008 al 2011 de 0% a +5% i dels segons del +2% al -4%. A Espanya malgrat les “retallades” l'endeutament privat ha baixat del 2008 al 2011 només un 6% del PIB i el públic ha augmentat. És a dir, no hem millorat la nostra competitivitat i no hem estalviat sensiblement malgrat les manifestacions fetes des del govern espanyol anterior i actual. Per tant, és cert que no estem en una posició sòlida enfront de qui és el nostre prestatari.

L'actuació dels nostres polítics primer declarant, tot just el mes passat, que el rescat dels nostres bancs no era necessari i finalment acceptant el rescat sota la justificada pressió de la UE que no vol la possible explosió del problema espanyol simultàniament amb el resultat incert de les eleccions gregues del proper diumenge, no ha estat a l'altura mínima de qui governa i no vol ser governat des de fora. Si “tothom” sabia que el rescat era necessari i era tan favorable, per què no es negociaven les condicions en lloc de col·locar-se en una posició en què res del que ofereixi la UE serà fàcil modificar perquè s'ha acceptat el resultat i s'ha acabat el temps?

Deia Jean Monet que “Europa es forja en temps de crisi i serà la suma de les solucions adoptades per a aquestes crisis”. Si el resultat de les solucions que finalment proposem no és aprofundir en l'estat federal per la UE i predomina com fins ara la relació entre governs, ens dirigirem a solucions de fragilitat amb predomini dels nacionalismes d'estat. És exactament el contrari del que necessitem. Cal distingir entre solucions i pedaços.