L'aniversari dels herois

Demà arribarà als quioscos el número 21 de la revista Gavarres, que compleix deu anys, i dissabte, a la plaça de la Independència de Girona, es faran tota mena d'activitats per celebrar-ho. Hi ha prou motius: un aniversari com aquest, en els temps que corren, és una heroïcitat. Sobretot perquè el suport públic –quan n'hi ha– arriba tard i malament, si arriba. I com que dels herois en tenim una concepció homèrica o de còmic –espatlles amples, força bruta i un punt de mal humor per sortir-se'n de tot sense ajuda–, sovint no ens adonem que també poden ser persones discretes, que van de la feina a casa i de casa a la feina, i s'empesquen projectes com aquest de Gavarres. Potser l'heroïcitat té més a veure amb la constància i la voluntat que no pas amb la rauxa. És clar que també es pot considerar arrauxat projectar una revista com aquesta i les seves germanes –Cadí Pedraforca, Alberes o Les Garrotxes–, però aquest punt d'orat no serveix de res sense la paciència i el treball de formigueta que ha caracteritzat l'equip editor durant aquests deu anys. Tinc l'honor d'haver col·laborat a la revista des del primer moment i, malgrat el caràcter secundari del meu paper, he pogut ser testimoni de la gènesi del projecte, fins i tot de molt abans de l'aparició del primer número l'any 2002, que a mitjan noranta ja rondava pel cap dels seus impulsors. I ha donat un gran fruit que s'ha fet amb voluntat, rigor, seriositat, exigència i, sobretot, amor a la feina. El número 21 arriba als lectors acompanyat d'un llibre de Miquel Pairolí, també col·laborador fundacional. És un llibre homenatge que, amb el títol Divuit mirades, recull articles que constituïen un digne colofó al contingut de la revista: del rigor etnogràfic i periodístic dels reportatges, articles i entrevistes a l'altura literària d'una ploma brillant. Si no fos que aquest és un llibre pòstum, aquest cap de setmana celebraríem un aniversari feliç. Ara la felicitat es veu enterbolida per la pèrdua de l'amic i de l'obra futura, ara ja impossible, perquè, com diu Àngel Madrià, editor de Gavarres, d'homes com Miquel Pairolí aquest país en necessita molts i en té molt pocs. De fet, el que vol dir l'Àngel és que necessitem més herois discrets. I el que no diu –però ja escriuré ara– és que ell i l'equip de Gavarres –igual que en Miquel– formen part d'aquests escassos herois discrets que ens fan tanta falta. I que sovint –per obra o per omissió– els deixem molt sols tirant el carro.