‘Déjà-vu' als 1930

Diuen que a Barcelona hi havia un senyor que cada matí s'aturava al bar del costat de casa, prenia un cafè, demanava el diari i l'obria per la pàgina de les necrològiques. Després de mirar les esqueles, es justificava dient que, si no hi sortia ell, ja podia sortir al carrer. Fins que un dia no s'hi va presentar i el cambrer va comentar: “Llàstima que no hagi vingut, perquè avui sí que hi sortia.” Doncs bé, amb una actitud semblant, ara i per culpa de la crisi tothom mira de sortir de casa ben informat. Que cada dia ens reserva una sorpresa i, en general, en forma de males notícies. En un moment donat es va pensar que l'amenaça contra l'euro era Grècia, però no es va trigar gaire a comprovar que l'autèntic perill rau en el sistema financer. De fet, la moneda única va néixer amb el pecat original d'unificar l'euro tot mantenint la supervisió bancària en mans de cada país. Aquest mètode és causa d'una crònica infracapitalització. El cas de Bankia demostra que, en cas de retirada de dipòsits, la solució l'haurien d'aportar el conjunt dels països de l'eurozona. Els fons necessaris per a un rescat haurien d'estar disponibles fins i tot per a països que no estiguin en procés de rescat, perquè, ara com ara, la unió bancària és més urgent que la unió fiscal.

De tot el que passa a Espanya i molt especialment en el cas Bankia, se'n poden derivar algunes conclusions. Que el rescat de la joia de la corona de la flota que Blesa, sota les directrius d'Aznar, va convertir en l'instrument dels negocis dels empresaris i/o concessionaris procedents del PP madrileny. El model era perfectament perniciós tal com ha estat el cas de les caixes en general i molt particularment de les entitats que van obrir l'aixeta als crèdits faraònics concedits al sector immobiliari. Només el BBVA i el Santander no han pres tant de mal, gràcies a les operacions internacionals. Es, doncs, urgent que la recapitalització sigui àgil i senzilla, a part, naturalment de no ser massa costosa. En realitat, la reflotació i nacionalització parcial de Bankia és un cas arquetípic del fracàs d'un banc. Els crèdits a la construcció es van convertir en una moda. La gent més gran, que té memòria, recorda que, en el passat, les persones assenyades sabien retirar el ponx abans que la festa acabés malament. Eren conscients que no s'ha de permetre que els crèdits passin de l'esfera de la banca detallista a la d'inversions, perquè en aquestes aigües procel·loses només se'n surten els qui, com Morgan Stanley o Goldman Sachs, són massa grans per deixar-los caure. Bankia ens ha de servir, per tant, de recordatori que la banca detallista no ha estat mai una activitat de risc baix. A la vista de la situació present, la gran pregunta és si les mesures que s'adopten faran que la zona euro sigui sostenible. Segons Wolfgang Münchau, a Espanya cal tenir una garantia de dipòsits, una recapitalització centralitzada i una bona regulació i supervisió de la banca. Com que els polítics segueixen indiferents en l'autocomplaença d'encongir les espatlles, és de preveure que seguiran la via contemplativa i, almenys alguns, han de preparar l'aterratge del que quedi de la zona euro. Alguns professors fan molt d'èmfasi en les conseqüències negatives de la recessió i l'atur a l'hora de la recaptació fiscal i pel que fa a la pèrdua de la credibilitat nacional als mercats.

Els fets són clars. A la República de Weimar, el 1923, Alemanya va viure la hiperinflació que va aplanar el camí per a l'arribada de Hitler i del sanguinari règim nazi al poder, el 1933. I realment, en la crisi present, són molts i molt qualificats els catedràtics i experts que ho han dit. Per exemple, Niall Ferguson i Nouriel Roubini que, en un magnífic article al Financial Times han torejat “al alimón” per avisar que Alemanya no ha après les lliçons dels anys 1930. Roubini és catedràtic a la NVU i molt famós i conegut. Ferguson no ho és tant, però alguns dels seus llibres són de capçalera per a tota persona realment interessada en l'economia. A mi, personalment, em resulta un plaer de gran utilitat fullejar el seu llibre The ascent of money del 2009. Junts, han explicat que Berlín ha d'adonar-se que la recapitalització i les mesures que s'adopten no són facultatives. El govern alemany està seguint la perillosa tàctica de fer massa poc i massa tard. En realitat, si hi ha un país que ha d'aprendre de la història, aquest país haurà de ser Alemanya. Caldria que recordessin, per exemple, que dos anys de crisi van obrir el pas al nazisme. El Banc Central Europeu ha assumit un paper en els fons majoristes igual com l'smart money de dipòsits sense garantia o assegurança i propietat d'individus molt rics.

Opinen que si Grècia surt de l'euro els dipòsits passarien a ser en nous dracmes i, per tant, els euros de Grècia no serien equivalents als euros d'Alemanya. El mes passat, a Espanya, hi hagué una forta retirada de dipòsits (a Grècia 700 milions d'euros en el mateix període de temps). Es tracta d'un procés potencialment explosiu. Necessitem, doncs, una recapitalització, preferentment en accions sense drets polítics. El camí dels préstecs basats en bons sobirans del mercat interior seria més arriscat i s'hauria d'evitar una compra massiva d'entitats financeres igual com també s'hauria d'evitar el risc moral d'algunes operacions a costa dels contribuents. Faria falta també un esquema de liquidació que fes passar els creditors i accionistes abans de fer pagar els plats trencats als contribuents. En qualsevol cas, convé fer tot el que es pugui a fi de reduir les probabilitats de sortides de l'euro. Caldrà apujar els salaris i crear un FER (Fons Europeu de Redempció). I tenir present que la fractura de l'euro tindria un cost molt elevat per a tothom. Els professors no saben el que passarà, però tenen clar que els alemanys estan perillosament a prop de repetir la seva tràgica història. Ves per on, Espanya adopta un posat de menfotisme de cara al món sencer, i aparentment satisfeta de ser el gran malalt d'Europa i un problema de possibles repercussions globals. L'última manifestació de les greus dificultats vigents va ser quan Madrid, humiliada, es va rebaixar a demanar el rescat dels seus bancs, només amb orgull carpetovetònic i sense astúcia ni cap noció de diplomàcia. No es pot llençar diner bo per obtenir diner dolent dipositat en bancs insolvents.