Ignomínia
de la macroeconomia permetin l'existència de paradisos fiscals?
El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix ignomínia com conducta, fet, que mereix el menyspreu públic. I cada dia que passa estic més convençut que el que està fent el govern d'aquest país (i molts altres governs) és una autèntica ignomínia.
La crisi, aquesta crisi que ens estan fent creure a tots a base de repetir-la a totes hores pertot arreu, fent bona aquella dita que afirmava que si una mentida es repeteix prou vegades i amb prou força s'acaba convertint en una veritat és falsa o, en tot cas, és fruit de manipulacions alienes a qui ara la pateix i se suposa que s'ha de sacrificar al màxim per solucionar-la.
És una ignomínia que s'omplin la boca amb la crisi i la dificultat que implica solucionar-la i, per contra, permetin l'existència d'especuladors d'alt nivell capaços de fer trontollar qualsevol economia. És lògic que la base d'un país, l'esforç dels seus habitants, la suor de diferents generacions pugui estar senzillament a mans d'un grup de taurons que es dediquen a especular i que poden fer pujar o ensorrar les borses amb un moviment? És ètic i normal que els governants de la macroeconomia permetin l'existència de paradisos fiscals on es poden amagar milions de milions sense retre comptes enlloc?
És decent que els bancs s'enriqueixin amb els diners de la gent, que cobrin per dir bon dia quan entres en una oficina i que quan les coses van malament (tenint en compte que anar malament només és guanyar una miqueta menys) demanin ajut a la gent que han explotat? No seria més lògic que existís una mena de banc nacional honrat i transparent que es dediqués a fer funcionar aquest diner sense fer usura com fan tots i que els beneficis, en lloc d'anar a fundacions opaques i a les butxaques de dirigents i polítics, revertís en la mateixa gent que els fa funcionar gràcies als seus diners?
És honrat que els polítics, siguin del color que siguin, facin els ulls grossos davant tots els abusos que dia sí, dia també, cometen els seus col·legues de professió? Si tots fossin honrats i no tinguessin res per amagar, cap passat fosc, personal o global, per ocultar, no seria lògic que es plantessin, que es neguessin a fer un sol pas més veient que es retallen elements sensibles com l'ensenyament i la sanitat i, per contra, s'ajuda els amics de Bankia per evitar que amics i parents els arrosseguin en la caiguda?
No seria molt més honest que si els polítics tinguessin les mans netes lluitessin més enllà de les minories i s'oposessin a aquesta monumental ignomínia amb totes les seves forces, negant-se a anar als parlaments, posant en evidència els autors de tanta barbàrie, els creadors i impulsors de tanta mentida?
és clar que, miris on miris, hi veus polítics amb les mans tacades de brutícia, polítics amb l'ombra del dubte planant damunt els seus caps, gent que no ha parat de posar la mà a la caixa, a totes les caixes, amb absoluta impunitat, xarxes corruptes al voltant del poder i, per desgràcia, la sensació és que la corrupció és tan i tan gran, que hi ha poca gent i poques organitzacions que puguin mostrar-se netes i lliures de sospites. Potser per això, perquè no n'hi ha un pam de net, no hi ha polítics valents que s'oposin a aquesta estafa que vivim amb ungles i dents, amb decència i honor, lluitant per aquest poble que, en teoria, tots defensen i que a la pràctica acaba sent només una excusa per perpetuar-se.
I aquí neix aquesta retòrica buida que igual serveix per dir blanc, negre o tot el contrari. Els discursos sense substància, plens de paraules i de conceptes però de cap acció, de cap mostra d'ètica i de moral. Justificar allò que és injustificable, defensar allò que hores abans condemnaves i que no fa altra cosa que crear encara més apatia i més desconcert, més sensació d'indefensió i de viure en un món regit per uns altres on tot afavoreix els culpables i condemna els innocents.
Potser caldria que aquesta societat civil recuperés el poder que va tenir abans d'abdicar-ho tot a mans dels polítics i els plantegés batalla sense concessions, exigint honradesa i responsabilitat més enllà de qualsevol ombra de dubte.
Potser és una utopia, però mentre no s'arribi a la utopia el que passa ara seguirà sent una magna ignomínia.