Les veus dels morts

Els morts parlen, sempre han parlat, i la literatura n'ha deixat constància en múltiples ocasions: des de les còmiques Memòries pòstumes de Brás Cubas que va escriure Machado de Assis fins a l'aparició de l'espectre del pare de Hamlet per denunciar que ha estat víctima d'una traïció; des de les llòbregues veus que Juan Rulfo fa ressonar a la Comala del seu Pedro Páramo al fantasma que va crear Javier Marías a Cuando fui mortal, dolgut perquè descobreix en la mort allò que mai no va saber en vida. Això en la ficció literària. Si ens ho prenem literalment, Quevedo ja ens ho va advertir: “Retirado en la paz de estos desiertos, / con pocos, pero doctos libros juntos, / vivo en conversación con los difuntos / y escucho con mis ojos a los muertos.” Un llibre és una conversa amb l'autor, i si l'autor ha mort és –òbviament– una conversa amb un mort. És possible que el llibre que reuneix més difunts xerraires sigui l'Antologia de Spoon River, d'Edgar Lee Masters, que acaba d'editar per primera vegada en traducció catalana completa l'editorial Llibres del Segle, de la qual Roger i Marta Costa-Pau, poeta i periodista, respectivament, acaben d'agafar les regnes en el lloc del seu pare, fundador del segell. Quan l'any 1915, fa gairebé un segle, va aparèixer el llibre, se'n van fer dinou edicions en un any i al cap de vint-i-cinc anys se n'havien superat les quaranta. Avui és un clàssic de la literatura anglosaxona que fa un retrat dels habitants de la ciutat imaginària de Spoon River, una població nord-americana del canvi de segle, però, alhora, una població d'arreu. Lee Masters fa que més de 240 difunts ens relatin la seva història des de la tomba i construeix un catàleg universal de caràcters i personatges entre la tragèdia i la comèdia, la victòria i el fracàs, el coratge i el nihilisme, la veritat i la hipocresia. La història d'aquesta traducció –a cura de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger– és una història de voluntarisme. Abans d'acabar sent l'edició completa de l'obra, el treball, iniciat per Bosquet, va ser un espectacle coral: una trentena de difunts (ficticis) explicant la seva història a la sala La Planeta el dia de Tots Sants de 2009. Des d'aleshores han passat anys d'intercanvis de correus electrònics entre Bosquet (des d'Olot) i Llauger (des de Palma) perquè un editor de Girona publiqués un llibre que constitueix una realitat ben tangible: 584 pàgines d'epitafis magnífics que ja són a les llibreries.