Avui, punt final

Dime­cres, a la plaça de la Font de Tar­ra­gona, mani­fes­tant-me per enèsima vegada con­tra la també enèsima sentència d'un tri­bu­nal espa­nyol –és igual quin– con­tra el català, par­lava amb un com­pany de mani, també habi­tual d'aques­tes coses.

Vam coin­ci­dir en l'immens can­sa­ment d'haver d'anar repe­tint mani­fes­ta­ci­ons i pro­cla­mes, de defen­sar el que és obvi, i d'haver de res­pon­dre sem­pre a aquesta mena de xim­ple­ries dis­fres­sa­des de sentència, de llei –com ara l'ara­go­nesa de llengües– o tan­tes altres coses.

Era com si haguéssim fet un viatge en el temps i ens trobéssim de nou con­tra aquell mani­fi­esto dels teòrics 2.300 intel·lec­tu­als. Teòrics per les dues coses, pel nom­bre i per la con­dició.

M'adono, però, que aquesta sen­sació de tor­nar sem­pre sobre les matei­xes qüesti­ons no és només en la llen­gua. En els prop de set anys que El Punt –ara El Punt Avui– m'ha permès treure el nas i opi­nar, hi ha temes recur­rents, obres eter­na­ment pen­dents i acti­tuds per­ma­nents.

Con­ti­nuem fent tombs a la reso­lució fer­roviària del Camp de Tar­ra­gona, a la gestió de l'aero­port, a l'orga­nit­zació ter­ri­to­rial, al peatge de les auto­pis­tes... temes que ja fa vint anys que són actu­a­li­tat, i que no hau­rien de ser-ho –almenys en els matei­xos ter­mes– d'aquí a vint anys. A veure si és veri­tat que algun dia podem posar-los el punt final. Que ja toca, com una hora o altra en totes les coses de la vida.