De feines i sous

Fa uns dies el ple del Consell Comarcal del Gironès va debatre una moció presentada per la CUP en la qual es demanava que els polítics acceptessin rebaixar-se el sou que perceben d'aquesta institució. Val a dir que en molts casos es tracta de sous de complement tota vegada que en ser regidors electes ja cobren dels seus respectius ajuntaments. Com era de preveure, però, la moció fou rebutjada amb els vots en contra de CiU i el PP i l'abstenció del PSC i ERC. Certament, penso que la proposta pecava d'una certa demagògia, ja que podia donar peu a pensar que els polítics tenen en general uns sous altíssims quan això tothom sap que no és veritat. Tal com estan les coses, els polítics són uns servidors públics amb molt mala premsa, sovint vilipendiats i, a sobre, mal pagats si ho comparem amb els paràmetres de les retribucions mitjanes de l'empresa privada. Quan la CUP tingui el nivell de representació popular i, per tant, d'ingressos, que tenen els altres partits, segurament s'ho mirarà d'una altra manera, perquè en el fons, les actituds relacionades amb el modus vivendi són directament proporcionals amb el nivell de poder institucional que s'ostenta. La moció, però, va tenir la virtut de generar un debat i, de fet, em va fer reflexionar una altra vegada sobre l'existència mateixa dels Consells Comarcals. Crec que el problema no és tant la rebaixa dels sous, sinó la pervivència d'unes institucions que foren creades artificialment com a contrapoder dels ajuntaments però que avui dia no tenen raó de ser, llevat que, és clar, es mantinguin per servir d'aixopluc a alliberats dels partits polítics, com un calaix de sastre de compromisos adquirits i com una font d'ingressos addicionals. En aquest sentit, la moció important és la que s'hauria de presentar al Parlament de Catalunya advocant per la desaparició dels Consells Comarcals, l'anul·lació dels seus òrgans polítics i administratius i l'adscripció de les seves competències als municipis o a la Generalitat. Com a conseqüència de tot plegat s'aconseguirien uns bons estalvis que tal vegada podrien servir perquè les retallades en sanitat o en educació no fossin tan salvatges. Però això deu ser ciència-ficció, ja que segurament algú diria que una iniciativa d'aquest calibre aniria en contra de la “normalitat institucional”. Aquest argument és el que ha utilitzat el Síndic Rafael Ribó per justificar els seus viatges a les illes Bermudes, a Taipei o a Cartagena d'Índies. Hi ha posat morro i se n'ha sortit!