Cultura

Coin­ci­dint amb el parèntesi esti­uenc, aquesta col·labo­ració des­a­pa­reix en vir­tut dels ine­vi­ta­bles can­vis que l'adap­tació a la dura rea­li­tat reque­reix. És per això que em sem­bla un bon moment per pas­sar revista de manera sumària a la meva col·labo­ració en aquest diari, que s'ha dila­tat en el temps molt més enllà del que la prudència hau­ria recla­mat: des de sec­ci­ons dife­rents, amb diversa llar­gada i peri­o­di­ci­tat can­vi­ant, aquest paper que he anat escri­vint sem­pre ha tin­gut una espe­cial debi­li­tat per la cul­tura –per la Cul­tura amb majúscula, si modes­ta­ment m'ho per­me­ten– i sem­pre ha anat parant l'atenció en aquells esde­ve­ni­ments del món cul­tu­ral pro­per o llunyà que s'han esde­vin­gut al llarg d'aquests anys. Sem­pre he tin­gut la sen­sació que la cul­tura és l'única cosa que ens podria sal­var de la barbàrie. Ja adver­teixo que no és una fórmula infal·lible: malau­ra­da­ment sem­pre hi ha hagut sal­vat­ges il·lus­trats, però mal­grat aques­tes crues excep­ci­ons no veig res més que pugui fer aquesta funció. És clar que la fina­li­tat de la cul­tura no ha de ser només pro­filàctica: la cul­tura ha d'emo­ci­o­nar, enllu­er­nar, diver­tir, huma­nit­zar... i vol, sobre­tot, temps: cul­tura és len­ti­tud, deia Dámaso Alonso. I, la veri­tat, no veig el moment gaire pro­pici, folla­ment pen­dents de la ruleta, per a una acti­vi­tat que vol un temps que hem mal­ba­ra­tat incons­ci­ent­ment.