Opinió

el defensor del lector

Per si hi havia algun dubte

El lector pot manifestar la seva disconformitat amb uns fets que considera erronis, però aquest dret no vol dir que sempre tingui raó

El dia 24 de juny, la festa més cele­brada arreu dels Països Cata­lans, El Punt Avui va llançar la cam­pa­nya Cata­lu­nya vol viure en lli­ber­tat. No es tracta d'inven­tar res, sim­ple­ment pren­dre el pols a la soci­e­tat cata­lana, des­co­brir dia a dia el que vol la gent. Encara que alguna vegada algun lec­tor ha con­si­de­rat que el diari havia aflui­xat en els con­tin­guts de país, crec, i així ho he mani­fes­tat, que si en alguna cosa no s'ha variat ni un punt ni una coma és pre­ci­sa­ment en aquest tema. I ara, per si algú encara en dub­tava, s'han posat totes les car­tes sobre la taula. Els nos­tres lec­tors podran anar seguint tot el que es cou aquí i allà rela­ci­o­nat amb la nos­tra llen­gua i el nos­tre país. Em sem­bla que ja no hi ha cap mena de dubte sobre les inten­ci­ons dels que ens tenen aga­fats pel coll: volen una Cata­lu­nya sot­mesa, que sub­ven­ci­oni les altres comu­ni­tats autònomes, i que nosal­tres paguem més que ningú per tenir els matei­xos ser­veis, o encara menys. De moment els lec­tors del nos­tre diari han valo­rat posi­ti­va­ment l'esforç. Espe­rem que, a més, ser­veixi per a alguna cosa.

Defen­sor del diari

L'Antoni Duran, de Sant Feliu de Llo­bre­gat, va enviar una carta a El Lec­tor Escriu, que es va publi­car dimarts pas­sat, en la qual afir­mava rotun­da­ment que les expli­ca­ci­ons d'aquest defen­sor “el fan dub­tar de si el que real­ment fa és defen­sar els lec­tors de les pos­si­bles erra­des d'aquest diari o més aviat es posi­ci­ona sis­temàtica­ment a favor del diari desau­to­rit­zant els lec­tors” que li fan arri­bar les seves quei­xes. Més clar que l'aigua. El senyor Duran no demana la meva dimissió, però com a con­seqüència del que diu ho podria fer per­fec­ta­ment.

Res­pecto pro­fun­da­ment l'opinió del senyor Duran. Quan­tes vega­des hem defen­sat en aquesta secció el dret a dis­cre­par... Dei­xeu-me fer-hi dues obser­va­ci­ons. La pri­mera és que ningú no té la veri­tat i, per tant, quan el defen­sor expressa una opinió, després d'haver ana­lit­zat a consciència el tema, és el seu parer i, per tant, es pot equi­vo­car. Només per tran­quil·lit­zar el senyor Duran, sí que li puc dic que no hi ha cap acti­tud a pri­ori que em con­di­ci­oni en la meva tasca. Fins i tot hi ha un regla­ment sobre el defen­sor del lec­tor, en el qual es deixa ben clar que la seva missió és escol­tar els lec­tors i donar una visió al més objec­tiva pos­si­ble. Fa temps que no he fet cap estudi, però sé que una vegada, davant la queixa d'un lec­tor, li vaig poder demos­trar amb dades que havien sor­tit més res­pos­tes a favor del lec­tor que a favor del diari. Però, ho repe­teixo, no vol dir que sem­pre l'encerti.

El nom de defen­sor del lec­tor pot moure a con­fusió. Cer­ta­ment la seva missió prin­ci­pal, i diria que única, és que el lec­tor pugui mani­fes­tar la seva dis­con­for­mi­tat amb unes opi­ni­ons, amb uns fets que con­si­dera erro­nis, sub­jec­tius o incom­plerts, i pugui quei­xar-se d'una falta de qua­li­tat ortogràfica o sintàctica, etc. Però aquest dret del lec­tor no vol dir que sem­pre tin­gui raó. Per això la meva missió és inten­tar ser el màxim d'objec­tiu, ana­lit­zar tan a fons com pugui el pro­blema i donar la meva opinió. A vega­des he cre­gut que el lec­tor té tota la raó i en altres, no. Seria una pre­tensió com­pa­rar-me amb un jutge, Déu me'n guard. Però sí que es tracta de fer de mit­jan­cer.

Pre­ci­sa­ment l'amic Jordi Pla­nas, una per­sona com­pro­mesa en el món de la soli­da­ri­tat, que forma part d'enti­tats, asso­ci­a­ci­ons, grups que dedi­quen tota la seva ener­gia a estar al cos­tat de la gent que pateix, m'ha enviat un parell de cor­reus per quei­xar-se que el diari no faci cas de comu­ni­cats sobre pro­ble­mes con­crets en països sud-ame­ri­cans que envien periòdica­ment. Jordi, no és pro­blema de cen­sura, t'ho asse­guro, sim­ple­ment hi ha sem­pre una falta d'espai i no es pot donar tot. I tot ple­gat depèn del peri­o­dista que ho ha de deci­dir.

Acabo. La Loi Con­gost vol acla­rir que l'impres­sor Miquel Plana, tras­pas­sat ara fa poc, no va començar a la impremta Gràfiques Costa, tal com es deia en un arti­cle, sinó a Gràfiques Olot, empresa del pare de la comu­ni­cant, que va ser la per­sona que va for­mar Plana en les arts gràfiques i, per cert, molt bé. L'obra de Miquel Plana pas­sarà a la història. “Ànims per la vos­tra tasca en el diari”, ens diu la Loi. Gràcies a tu pels ànims.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.