La por de perdre's

La vio­li­nista ha sor­tit a l'esce­nari sen­tint aque­lla tre­mo­lor a la boca de l'estómac. Milers d'ales fre­gant-se sense fer soroll. És l'emoció de la música com­par­tida amb les per­so­nes des­co­ne­gu­des que seuen a les buta­ques, dirà, si algú li fa notar la seva res­pi­ració agi­tada... S'asseu al seu lloc, afer­rada al violí com de petita s'aga­fava de la mà del seu pare si cami­na­ven per un car­rer massa tran­si­tat. És la por de per­dre's. La por de per­dre's entre adults des­co­ne­guts. La por de la balla­dora de vals, des­es­pe­ra­da­ment arra­pada al balla­dor en aque­lla escul­tura en bronze de Cami­lle Clau­del al Museu Rodin de París. La por de Cami­lle Clau­del de per­dre's en l'amor obses­siu i vampíric del geni August Rodin. La vio­li­nista deixa ara repo­sar l'ins­tru­ment a la falda. L'aca­rona lleu­ment amb el dit. Observa l'home de gest enèrgic que acaba de situar-se davant dels músics. El con­cert està a punt de començar i ell no l'ha mirada. Només fa dos mesos que tots dos con­tem­pla­ven La valse i ell li va par­lar de Cami­lle, la ger­mana del poeta. Del seu ena­mo­ra­ment obs­ti­nat per Rodin. Del seu embo­gi­ment pro­gres­siu però impa­ra­ble, quan cons­truïa peces escultòriques per des­truir-les imme­di­a­ta­ment després. Dels anys tan­cada al mani­comi. La jove Cami­lle que va crear La valse quan ja sabia que el seu amor no era ten­dre com el vals d'uns nuvis... era neguitós com el vals de les papa­llo­nes a l'estómac, per­tor­ba­dor com la pas­se­jada infan­til entre el món dels adults, ado­lo­rit com el seu amor per Rodin. El direc­tor ha fet el senyal i l'orques­tra arrenca. És un con­cert de val­sos, però en el reper­tori no hi haurà la peça que la vio­li­nista va somiar després dels dies de París. La par­ti­tura ja no exis­teix. Ella mateixa va estri­par-la després de l'última bara­lla, on tots dos van gira­vol­tar com insec­tes maleïts dibui­xant cer­cles concèntrics. El vals agafa volada i gira i torna a girar. La melo­dia s'enfila, fa vol­tes i cau. La música ha ces­sat i els aplau­di­ments arri­ben com una abraçada des del pati de buta­ques. El direc­tor es gira per salu­dar i encara no ha dei­xat repo­sar la mirada ni un segon en els ulls de la vio­li­nista. Ella torna a estrènyer el violí amb massa força. Pensa en Cami­lle Clau­del, en la par­ti­tura estri­pada, en la boge­ria. S'aixeca tot d'una i tot­hom l'observa. Deixa suau­ment el violí al seu seient i marxa de l'esce­nari amb un pas deci­dit que fa emmu­dir les papa­llo­nes.