Sense berenar
La notícia de l'eliminació del berenar a les presons com a mesura d'estalvi és d'aquells temes que permet sucar-hi molt de pa, per bé que l'àpat que se suprimeix sigui a tot estirar un iogurt o una fruita. Un camp obert a la demagògia barata des de totes bandes. A un extrem hi ha els que creuen que, pobrets, prou pena tenen els presos com perquè, per postres, no puguin menjar una mica més. A l'altre, els que sostenen que ja n'hi ha prou de tractar els delinqüents convictes com a marquesos. Segurament la raó està a mig camí d'una i altra posició, i es tracta d'aplicar el seny, aparcar prejudicis ideològics i estacar ben curt el fatxa o el bonista que molts porten a dins, de vegades simultàniament.
En teoria, tot i que a la pràctica la cosa és més discutible, en un sistema penitenciari modern i democràtic la condemna a presó hauria de comportar com a únic càstig la privació de llibertat. Les condicions de vida del reclús, més enllà d'aquesta limitació de moviments, no haurien de diferir de les de la resta de ciutadans. D'entrada, si aquestes condicions no es donen a Catalunya (i en algunes presons no es donen) no és pas per una poma o un Danone de més o de menys. Pel que fa a la decisió de retirar el berenar de l'ordre del dia penitenciari, ningú amb tres dits de front pot pensar que signifiqui cap greu conculcació d'un dret fonamental. Als presos que els queda poca condemna, a més, els estalviarà el trauma d'haver de constatar, quan surtin, que molts ciutadans lliures ja fa temps que han deixat de berenar perquè a casa també han hagut de fer retallades. El món real s'assembla cada cop més a una condemna.
