Babel

“Vostè es pensa que no el lle­gim, però s'equi­voca. No és per fer-lo con­tent que li ho dic. Li ho dic perquè s'hi pensi molt quan es posa a escriure la seva crònica. Ha de saber que de vega­des hi estem d'acord, però que d'altres, per­doni que li ho digui, tro­bem que pixa fora de test. Aques­tes coses pas­sen. El test de cadascú és petit. Però el lle­gim. Miri, encara recordo quan pro­po­sava que Europa, l'Europa que mirem de cons­truir amb tants recels, deixés de banda l'anglès com a llen­gua franca i assumís l'espe­ranto, que no és de ningú i és de tots. Deia que l'espe­ranto es pot apren­dre amb pocs mesos. Ja veu que me'n recordo. No era mala idea, no. Impos­si­ble d'apli­car, però bona. Doncs, miri, sap què? Jo mateix he tin­gut una altra idea impos­si­ble i bona, que li cedeixo gratuïtament.”

M'ho diu un lec­tor i, com que sóc edu­cat i un cro­nista ha d'aten­dre els seus lec­tors, paro l'ore­lla. Estic con­vençut que les bones idees impos­si­bles són les que poden revo­lu­ci­o­nar el món. Si un lec­tor parla, veiem què diu.

“Per què espe­ranto? Per què no el xinès, que comença a estar de moda? Sí, el xinès. Però la idea no és pas que tots apren­guem a par­lar xinès –tot i que seria prou útil–, sinó que apren­guem a escriure xinès. Vostè ja deu saber que els xine­sos no escri­uen parau­les, com nosal­tres. No escri­uen sons, fone­mes. Ells escri­uen direc­ta­ment parau­les, idees. Dibui­xen ide­o­gra­mes. Sim­pli­fi­cant: quan volen escriure casa, dibui­xen una casa; quan volen dir peix dibui­xen un peix. Fins aquí tot és fàcil. Després vénen les idees més com­ple­xes. Una boca i un ocell sig­ni­fica can­tar, però una boca i una barra de pa vol dir men­jar; per­doni, ho cito de memòria d'haver lle­git Eisens­tein quan com­para els ide­o­gra­mes amb el mun­tatge cine­ma­togràfic, però és més o menys això. El resul­tat de tot això és que l'escrip­tura xinesa és si fa no fa com la nume­ració. Quan escri­vim un 3 no repre­sen­tem la paraula sinó la idea. Amb uns quants sig­nes apre­sos i ben com­bi­nats podem escriure qual­se­vol número (3.204, posem per cas). Els números són ide­o­gra­mes. De manera que vostè pot par­lar com vul­gui i lle­gir-los com vul­gui, però un 3 és un tres en tots els idi­o­mes del món. Ho va ente­nent? Si aprenguéssim a escriure can­tar amb els sig­nes de la boca i l'ocell, tot­hom enten­dria la mateixa idea encara que llegís parau­les que sones­sin com­ple­ta­ment dife­rents.

“Sí, apren­dre a escriure ide­o­gra­mes és com­pli­cat i deu cos­tar temps i esforç. Crec haver lle­git que Mao va arri­bar a pen­sar a renun­ciar-hi per faci­li­tar l'alfa­be­tit­zació del seu poble. Però també són difícils l'àlge­bra i la medi­cina i mol­tes altres matèries que som capaços d'apren­dre si cre­iem que ens seran útils. No creu que val­dria la pena una escrip­tura que ens per­metés la comu­ni­cació uni­ver­sal?”

No sé què dir. Però penso en un inter­net en xinès.