Ara torno
Units a favor de la unió
Mancada d'ideologia veritable, en la mesura que la ideologia és pensament, Alícia Sánchez-Camacho va tardar uns segons a articular un discurs oportunista dels seus així que la selecció espanyola de futbol va guanyar l'Eurocopa a Kíev. Enardida de nacionalisme espanyol, s'ho va fer venir bé per atacar el sobiranisme català dient que el triomf de l'equip de Vicente del Bosque era l'encarnació de l'Espanya una i la prova fefaent i irrefutable que si tots els espanyols van units no hi ha qui els pari. No volies futbol, doncs aquí tens política. Bé, politiqueig de vol gallinaci. No té cap consistència, però, el que digui la baladrera Sánchez-Camacho. Ni tan sols dóna per a un article sencer. Però sí que serveix d'excusa per parlar d'aquestes crides a la unió que es fan a totes les escales de la nostra convivència. Arriben de totes bandes i de tota mena de persones. Per exemple, a l'altre extrem de la consistència del pensament de Sánchez-Camacho, és cèlebre el discurs de Pep Guardiola quan li va ser concedida la medalla d'or del Parlament, coronat amb aquell final en què deia, a part d'allò d'aixecar-se ben d'hora ben d'hora, que si els catalans anem units i no hi ha retrets serem imparables. I en algun moment de la història algú va deixar per a la posteritat la frase: “La unió fa la força.”
El que és més sorprenent és que ens ho continuem creient. Mesells, malgrat que la tossuda realitat només fa que donar-nos proves que la unió no passa mai de les paraules als fets. Fins i tot en els moments d'excepcionalitat com aquesta època de crisi profunda que travessem. Enfoquis més lluny o més a prop, la realitat és tossuda. Es predica, per exemple, que la sortida europea a la crisi és reforçar la Unió Europea amb més unió, i el que passa és tot el contrari. Els països del nord no es refien dels del sud, i els del sud no fan cas als del nord. A una altra escala, la unió espanyola és insostenible. Però si enfoquem a Catalunya, tampoc no hi ha causes de força major que justifiquin fer unió per fer força. I ni entre els diguem-ne sobiranistes no hi ha hagut mai unió, perquè és el regne de l'escissió i la divisió. Però sí. Ben mirat, sí que hi ha una cosa que ens uneix a tots: ens encanten els discursos que propugnen la unió.