Alemanya i França

Des de l'inici, quan els líders de la UE van optar per la moneda única, van partir del principi que les economies dels estats membres amb una moneda compartida convergirien. Els països del sud amb tendència al dèficit adoptarien els estàndards econòmics alemanys, preus baixos i estables, baixa inflació, moderació salarial, i Alemanya s'aproximaria a les polítiques dels països mediterranis acceptant més despesa pública i privada, increments salarials i inflació moderada. Això no va succeir i avui la crisi ho ha fet palès. A llarg termini la convivència dintre de l'euro esdevindrà inviable si les macroeconomies dels estats que el comparteixen no s'aconsegueix que tinguin ritmes i estratègies paral·leles perquè el cost d'una moneda única sigui suportable per a tots. És a dir, els estats amb superàvit, Alemanya i Àustria, i els estats amb dèficit, Espanya i Itàlia, han d'alinear la seva despesa pública, competitivitat i inflació. Avui la política econòmica europea es basa en ajuts puntuals per reduir el preu del deute dels països en dificultat, gestió restrictiva del pressupost nacional per reduir el dèficit, reducció de salaris per millorar la competitivitat, etc. Són mesures necessàries en el curt termini però no resoldran el problema estructural del llarg termini perquè les raons que mantenen les disparitats econòmiques d'uns i d'altres continuen intactes. A Maastrich, Alemanya va negociar amb la força que li atorgava la dimensió i vigor de la seva economia un model de Banc Central Europeu independent del govern de la Unió, a imatge del Bundesbank, centrat en la contenció de la inflació i sense capacitat d'emetre deute o de comprar-ne dels estats membres en dificultat, i per tant d'ajudar les seves finances públiques. Aquest model, que encaixa bé en el model macroeconòmic alemany, ha demostrat les seves mancances en relació amb la UE. Ningú dubta avui de la necessitat de reformar el BCE.

Del 2000 al 2010 la diferència de competitivitat entre el nord i el sud s'ha incrementat en un 30%. La moneda comuna ha anul·lat l'efecte corresponent, és a dir, l'apreciació de la moneda dels països on la competitivitat creix. Això ha estimulat i potenciat les exportacions alemanyes amb una balança comercial amb un superàvit de 200.000 milions de dòlars, similar a la de la Xina. Si Alemanya no tingués l'euro, l'apreciació de DM en aquests anys hauria estat d'un 40% i hauria reduït la competitivitat dels seus productes. És sens dubte Alemanya l'estat membre de la UE més beneficiat per l'euro.

El flux de capital i d'inversió que aquest superàvit comercial ha aportat a Alemanya amb  interessos baixos ha promogut una política de préstecs dels bancs alemanys i també francesos als països del sud i aquest ha estat l'origen de la bombolla immobiliària a Espanya, de la imprudent política financera a Irlanda i de l'estancament de competitivitat a Itàlia. El problema tant a Espanya com a Itàlia no ha estat d'endeutament públic, sinó privat, i és aquest entre dues i tres vegades aquell, però és cert que les mesures promogudes per a la seva resolució han estat bàsicament públiques perquè als governs sempre els és més fàcil reduir despesa linealment per decret, malgrat el desgast polític que suposa, que introduir reformes que han de ser imposades a sectors econòmics potents i influents.

Per alinear les polítiques econòmiques dels estats amb superàvit i amb dèficit és necessari que Alemanya fomenti el consum intern i accepti un nivell d'inflació moderat, és a dir, que perdi competitivitat i que Espanya i Itàlia mantinguin els esforços iniciats per fer créixer la seva,  però no és lògic demanar un esforç important socialment i econòmicament només als deficitaris si aquells amb superàvit no modulen les seves vigoroses polítiques de contracció de despesa i de salaris. Més enllà de la justícia i equitat de la mesura, és del tot impossible que Espanya i Itàlia, sotmeses a un nivell reducció de despesa pública com el que pateixen, puguin arribar a créixer i a guanyar en competitivitat i en definitiva a pagar el seu deute. Per salvar la diferència entre uns i altres és necessari que tots hi contribueixin.

S'ha dit que hi ha manca de democràcia a Europa i que és aquesta la que dificulta la identificació i mobilització de solucions. Tret d'Itàlia, els governs europeus han estat democràticament elegits, però és aquest una part important del problema, perquè aquests governs responen als electorats nacionals que els han elegit, i practiquen polítiques que són parcials i fraccionades i no porten a la solució del problema amb la globalitat, europea, que es requereix. Si Europa fracassa en la mobilització d'una política econòmica d'àmbit europeu, no serà per falta de democràcia sinó fins i tot per excés, però certament en un àmbit que no és el que es requereix per trobar la solució al problema estructural de fons. Sempre s'arriba a la mateixa conclusió, són necessàries polítiques d'àmbit europeu amb cessió de sobirania dels estats membres perquè d'altra manera les desconfiances mútues fan que les solucions siguin insuficients. És el que ara estem directament visualitzant. Són Alemanya i França els que han de fer possible aquest nou ens polític europeu, República Federal Europea? És clar que les desconfiances alemanyes es mouen en l'entorn econòmic i les franceses, en el polític.

Des de Richelieu i amb el parèntesi bonapartista, França sempre ha estat una potència de segon nivell amb un poder polític superior al seu pes econòmic a Europa i al món. No és del tot segur que aquesta pèrdua de sobirania com a única solució per resoldre el problema econòmic sigui acceptat per Franca malgrat que el seu enfocament econòmic de la crisi és keynesià i és aquest el que convé a la UE si no volem continuar cavant més fondo el forat en què estem. A poc a poc anem, uns i altres, convergint en la diagnosi del problema actual d'Europa, però els dubtes i les desconfiances continuen. Són majoria els pessimistes que no creuen que els estats membres de la UE siguin capaços de fer un canvi polític de la transcendència que es necessita. Som potser els europeus massa escèptics per creure en nosaltres mateixos. Tots, ciutadans i líders, tenim massa por de fer el ridícul si el que diem és considerat pels altres massa transcendent, massa agosarat o massa radical. És el llast de la civilització.