Desapareguts

Estic esgarrifat. He retrobat a la biblioteca domèstica el llibre Relaciones de las culturas castellana y catalana (Generalitat de Catalunya, 1983), que recull íntegrament les ponències i els col·loquis de la Trobada d'Intel·lectuals celebrada a Sitges sota els auspicis del govern català, del 20 al 22 de desembre de 1981. Les intervencions i els diàlegs transcrits són d'un altíssim nivell, i el clima que se'n desprèn és d'una cordialitat extrema, a despit de les lògiques discrepàncies. Feia anys que no trobava, com en aquestes dues-centes pàgines, una mostra tan rica i tan elevada de convivència i de civilitat.

A la trobada en qüestió van acudir-hi, de Catalunya, una trentena de les persones que en aquell moment eren inevitables, de Joan Fuster a Alexandre Cirici, de M. Aurèlia Capmany a Miquel Batllori, de Joaquim Molas a Joan Triadú. L'esgarrifança apareix quan ressegueixo la llista dels assistents de la llengua castellana; aquí sí que caldria dir-ne quasi tots els noms: José Luis L. Aranguren, Joaquín Ruiz-Giménez, Pedro Laín Entralgo, Antonio Tovar, José Antonio Maravall, Ignacio Sotelo, Fernando Lázaro Carreter, Javier Sábada, Fernando Savater, José Agustín Goytisolo... S'hi van adherir, a més, Julián Marías, Raúl Morodo, Antonio Gala, Jesús Fernández Santos i Juan Luis Cebrián. Els elogis a la llengua i a la cultura catalanes es podrien resumir en aquesta frase del professor Aranguren: “Nosotros haremos todo lo que esté en nuestra mano para dar a conocer la calidad creativa de Cataluña.”

Han passat trenta anys llargs, i les preguntes esgarrifoses són aquestes: Seria possible organitzar una trobada com aquella? On són els intel·lectuals espanyols disposats a defensar la causa catalana? Alguns, que encara són vius, s'han passat clarament a l'altra banda. Dels morts, on són els fills o els deixebles? Qui ha sortit a ajudar-nos, o almenys a acompanyar-nos, en els nostres successius enfrontaments amb Madrid? Què ha succeït a la pell de brau en els últims trenta anys?

Vargas Llosa acaba de dir que els intel·lectuals s'extingeixen arreu com els dinosaures. Pel que fa als castellans valedors de Catalunya, és evident que s'han extingit del tot.