Angoixa olímpica

Hi havia una ciutat gran i caríssima que es deia Londres. Ara, aquella metròpoli s'ha transformat en un parc temàtic fortificat anomenat London 2012, perquè d'aquí a una setmana hi comencen els Jocs Olímpics.

No es pot dir que a Londres li manqui experiència com a seu olímpica, perquè aquests seran els tercers Jocs que s'hi celebren, després dels de 1908 i dels de 1948, els primers després de la Segona Guerra Mundial.

Els Jocs Olímpics de Londres estaran dominats per la inseguretat. Hi ha un precedent temut i temible, el de Munic 1972, quan el terrorisme va colpejar i la inexperiència de les forces de seguretat va desfermar una massacre.

A Londres no passarà el mateix. La ciutat s'ha fortificat amb mesures que inclouen 13.500 soldats (més dels que hi ha lluitant a l'Afganistan), uns 24.000 policies (la xifra és tan secreta que ningú no la coneix amb exactitud), a més de proteccions com ara una tanca metàl·lica electrificada de 15 quilòmetres de perímetre, avions de caça Typhoon amb base a l'aeroport de Northolt, a l'oest de Londres, i míssils antiaeris als molls del Tàmesi.

El desplegament de seguretat olímpica té un preu aproximat de 553 milions de lliures, més del doble del que es preveia inicialment, multiplica el cost dels jocs, i a més serveix d'aparador global privilegiat de la puixant indústria de seguretat que subministra els aparells i la tecnologia.

No manquen motius per a l'angoixa olímpica, especialment amb els aires de revolta que es respiren en una Europa sacsejada per la crisi i encesa per les retallades de drets socials. Els Jocs Olímpics tenen més garanties de seguretat quan els organitza una dictadura (Moscou 1980, Pequín 2008...) La lliçó és amarga per a Londres: quan una democràcia organitza uns jocs, ha d'esdevenir durant uns dies un estat policial.