Blau

El blau de l'aigua de la Costa Brava –l'Alma­drava, Gri­feu, Montgó-, quan érem petits i hi vèiem les pri­me­res turis­tes fent top-less i tornàvem a casa entat­xo­nats al 124, sense aire con­di­ci­o­nat i amb la pell plena de sal perquè no hi havia dut­xes a les plat­ges. El blau d'aquell jer­sei d'ango­rina que em va com­prar la mare, un any, perquè l'estrenés el diu­menge de rams, a la Ram­bla de Figue­res plena de gom a gom de pal­mes i pal­mons. El blau de la pis­cina que ens espe­rava cada mes de juliol, aquell mirall tur­quesa que reflec­tia el nos­tre xivarri, les nos­tres ria­lles, la nos­tra feli­ci­tat per­fecta. El blau dels ulls d'aquell pri­mer amor, que pot­ser va ser només per aquells ulls blaus i per la imatge meva que hi veia reflec­tida quan em mirava. El blau del petit car­ru­atge de ceràmica que vaig rega­lar a la meva àvia Maria, l'havia com­prat per a ella a Bru­ges, durant el meu pri­mer viatge a l'estran­ger sense la família. El de l'àvia Carme era de color verd fosc. El blau de la car­peta que em vaig com­prar per començar pri­mer de BUP i que vaig fol­rar amb foto­gra­fies de Leif Gar­ret, Put your head on my shoul­der, del nada­dor Mark Spitz i de Robert Urich, ofi­cial Jim Street a Los hom­bres de Har­rel­son. Els seus ros­tres som­ri­ents damunt d'aquell blau metàl·lic, una mica bri­llant. El blau marí de la brusa que em vaig com­prar amb el meu pri­mer sou, blau marí amb un estam­pat minúscul de flo­re­tes blan­ques. El blau del cel net i llis –bufava la tra­mun­tana– el dia que vam anar a enter­rar el meu pare a Figue­res. El blau cel dels llençolets de la cabassa on va dor­mir, la pri­mera nit de la seva vida, el meu fill, bro­dats amb peti­tes estre­lles blan­ques. El blau de Prússia triat per pin­tar una de les parets de l'estudi, el meu estudi, amb la taula de fusta mas­sissa i aquell ordi­na­dor tro­glodític. El blau de tots els blaus del mar que m'acom­pa­nya quan camino de bon matí, de Bada­lona fins a Mont­gat, de Mont­gat fins a Bada­lona: ara una mica gris, ara verd, ara més blau. El blau dels blaus a les cames dels meus fills, l'endemà dels par­tits de bàsquet, que s'enfos­queix i es torna groc i des­a­pa­reix. El blau de les campànules que guar­nei­xen les vores del camí que va cap a la fageda. Els meus blaus.