Per la declaració unilateral
La indiscutible persecució de la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets històrics i la nostra economia que el govern espanyol duu a terme requereix una ràpida presa de posició de la política catalana, després de la definició feta per la societat catalana amb un 51% de persones a favor de la independència.
La política catalana ha de formular des del Parlament de Catalunya una resposta inequívoca, i tan unitària com sigui possible. I, amb l'acolliment que el ministre Montoro va dispensar al conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, és evident que la proposta de “pacte fiscal” queda obsoleta, si no hi quedava ja abans. Per tant, sense l'esglaó intermedi que, amb paraules del president Mas, ens proporcionaria “la clau de la caixa”, el Parlament només té una solució possible: avançar –de pressa– cap a la formació de l'Estat Català. Arribats aquí, ens hem de preguntar quin full de ruta és el més convenient: 1. Un referèndum convocat pel govern de Catalunya. 2. Una declaració unilateral d'independència feta pel Parlament de Catalunya.
El Referèndum d'autodeterminació, tot i que sona molt bé des del punt de vista democràtic, planteja una sèrie de dificultats “reals” que poden dur el nostre país en una situació difícil. La definició del cens a utilitzar és la primera. El cens, per ser vàlid, ha de tenir en compte la recent població estrangera que viu a casa nostra. Quin acotament de residència es preveuria? El cens, per ser vàlid, també ha d'establir l'acotament adequat i just dels empadronaments procedents de la resta de l'Estat. En aquest segon aspecte, el perill d'una allau d'empadronaments sobtats als municipis catalans de persones procedents d'arreu d'Espanya no és pas política ficció. Coneixem prou bé l'espanyolisme imperant per veure'l capaç de procedir amb el més groller maquiavel·lisme.
El Referèndum d'autodeterminació presenta un altre perill: la fragmentació de la societat catalana. No pas a causa de la llengua, com alguns pretenen, sinó produïda per la ressonància de trompetes de la mort que s'alçarien dels centres de poder espanyols i de retruc de bona part de la societat espanyola. Les amenaces d'infortunis de tota mena se succeirien una darrere l'altra. La identitat personal dels ciutadans seria utilitzada per fer una real fragmentació entre les persones que se senten només catalanes i les que se senten catalanes i espanyoles alhora. Sabem per les enquestes que l'opció d'avançar cap a la independència es manifesta en positiu sense cap discriminació identitària. Però, amb les mentides que se'ns vendrien, resistirien aquests catalans-espanyols les prediccions i els atacs dels Rajoy, de les Sánchez Camacho, dels Aznar, dels Rivera, de les Rosa Díez, dels Navarro, dels Corbacho, de les Chacón, del mateix Rubalcaba, de tota la cort celestial espanyolista? Com en seria de fàcil d'utilitzar una predicció de bandejament de tots aquells que no fossin catalans de soca-rel!
La declaració unilateral d'independència des del Parlament de Catalunya té un avantatge que posa fre al maremàgnum descrit abans. Evita enfrontaments a priori. Ofereix com un fet consumat la independència de Catalunya que, no ho oblidem, compta com hem dit amb més d'un 50% de suport ciutadà. I pot, des de les plataformes parlamentàries, exposar civilitzadament els arguments a favor i en contra de l'Estat Català. És clar que, per poder fer aquesta declaració unilateral, calen una sèrie de contactes internacionals, una sèrie de compromisos amb Europa, amb el govern d'Estats Units, amb els diversos agents internacionals –sense oblidar els xinesos–. Amb una connivència àmplia del món per ser acceptats com a Estat Català.
Un Estat Català lliure i solidari també amb Espanya amb qui establiria enllaços de col·laboració econòmica amb disminució anual pactada. Un Estat Català “... de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”, com preveia la pregunta de les consultes sobre la independència de Catalunya.
El govern de CiU té l'oportunitat històrica de capitanejar aquest procés. Només depèn de la pròpia voluntat. De la voluntat i el coratge.
