Turisme i exportació
La solució a la crisi econòmica ens ha d'arribar de fora. Estem tan endeutats que no ens en sortirem si no és per ingressos que vinguin de l'estranger i que permetin anar reduint el nostre deute. L'afirmació és aplicable tant a l'economia catalana com a l'espanyola. Aquests ingressos de l'exterior ens han d'arribar, sobretot, del turisme i de les exportacions. També, en teoria, de possibles inversions estrangeres, però no hi podem creure gaire. Catalunya està més ben preparada per rebre ingressos procedents del turisme i de les exportacions que la resta de l'Estat. No seria la primera vegada que els turistes ens solucionen –encara que només sigui parcialment– els problemes que tenim a casa.
Ho van fer durant la dècada dels anys seixanta, quan l'economia franquista es va començar a moure en el sentit de concedir més llibertat comercial, i ho van fer a la segona part de la dècada dels anys vuitanta, després d'una crisi industrial i financera força greu. I les perspectives no són dolentes. Aquest no serà un mal any per al turisme pel moviment que veig a Barcelona i per les referències que tinc de les zones de platja.
Els europeus no han d'estalviar tant com nosaltres i confio que al sector no patiran massa. No serà un gran any turístic, però potser mantindrem les xifres d'anys anteriors. Les exportacions van bé. I em refereixo a exportacions de béns i serveis, no tan sols de productes industrials. Amb el 15% o 16% de la població de l'Estat, Catalunya està exportant prop del 25% –si no més– del total. Això significa que tenim un sector d'empreses que és competitiu. Potser com a resultat d'uns acomiadaments, però és competitiu en preus i es pot permetre vendre en bones condicions de preu i qualitat a l'Europa rica i a països emergents.
A la resta de l'Estat, la situació ofereix perspectives menys afalagadores. El model de Madrid no s'ha enfonsat, però ha rebut una forta sotragada amb l'ensorrada de Bankia i la fugida a l'exterior de grans empreses espanyoles com el Santander, BBVA, Telefònica i Ferrovial, que troben els beneficis ben lluny del seu domicili social i s'avergonyeixen del seu origen.
Les grans fortunes madrilenyes, creades gràcies al franquisme, primer, i després gràcies a la construcció, no estan gens satisfetes del comportament del mercat domèstic. El turisme tradicional espanyol es mantindrà, però si els estrangers han d'estalviar cost en quilòmetres, preferiran les platges catalanes a les andaluses.
En aquest moment, l'Estat espanyol necessita més Catalunya, que Catalunya l'Estat espanyol, que és un mercat amb una capacitat de consum reduïda. Aquesta notícia seria bona en circumstàncies normals, però no ho són. Si les bases econòmiques són més sòlides a Catalunya que a l'Estat, en el terreny polític és tot al contrari, ja que el poder és a Madrid. I l'asfixia financera és un mètode eficaç, tal com explicava Ramon Trias Fargas fa 28 anys.
