L'alfabet del desig
L'expressió educació sentimental té una llarga tradició i, des de Flaubert, gaudeix de carta de naturalesa literària. Qui més qui menys sap o entén què vol dir. Els llegits la relacionen amb la novel·la d'iniciació (o de formació), tot un subgènere dins la novel·la psicològica i moral. Els qui no saben de l'existència de Frédéric Moreau igualment, en llegir aquest sintagma, se'n fan una idea més o menys precisa.
Més rar és el concepte d'educació sensorial, que Rafael Argullol fa servir com a títol d'un llibre que va aparèixer el 2002, però que ara Acantilado ha tornat a editar: Una educación sensorial. Historia personal del desnudo femenino en la pintura. Farien bé de no perdre-se'l, perquè constitueix una aportació valuosa a allò que es coneix amb un terme grec: ècfrasi. Això és, la descripció, amb mitjans literaris, d'una obra plàstica. Aquest títol és un exercici ecfràsic molt brillant. Però és, encara, alguna cosa més. O força coses més.
La tesi és ben suggestiva: als tretze anys, el jove Rafael Argullol –fill d'una educació, en tants aspectes, més deutora de les tenebres morals que no pas de la llum de la vida– descobreix en una Història de l'Art firmada per Josep Pijoan –en el llibre, amagat sota les inicials del nom– l'“alfabet del desig”. I així, en aquelles “tardes de plom i fantasmagoria”, sense el recurs al cinema ni a la fotografia, el volum de J.P. havia d'ajudar a endinsar el preadolescent Argullol –retratat en actitud somiosa a la coberta del llibre– en l'esplendor dels cossos nus que els grans pintors occidentals havien dut a la tela i a familiaritzar-lo amb el misteri de l'erotisme convocat per ells mateixos en les seves obres. Des de la ballarina nua en un fresc de Pompeia fins a La Venus del espejo, de Velázquez, portentosa quinta essència del nu, perquè l'artista despulla el nu: la noia es contempla en el mirall que li sosté Cupido, i té mitja cara fosca i l'altra mitja, revelada per la llum. Aquí es refereixen tot d'afrodites i de venus, entre altres deesses i ídols, hi apareixen odalisques i majas despullades, i les unes i les altres es vinculen sempre amb el coneixement més preciós que té l'existència humana: el de la mateixa essència de les coses, que es manifesta, és clar, durant els anys que en diem de l'adolescència. Per això aquest bell llibre és, també, una demostració implícita de la superioritat de l'art en la revelació d'algunes de les claus secretes de la vida. Quadres com ara Venus i l'amor, de Tiziano, i L'habitació, de Balthus (un dels pocs que no figuren en la Història de Pijoan), són molt més suggeridors i estimulants per a qui els contempla, malgrat l'estaticisme de la imatge –o, més ben dit, també gràcies a l'estaticisme de la imatge–, que qualsevol pel·lícula de plans moguts. I parlo de les bones pel·lícules, les que han entès la diferència entre la insinuació eròtica i la impudicícia pornogràfica, com Le génou de Claire, de Rohmer.
El llibre d'Argullol repassa algunes de les làmines reproduïdes en la Història de l'Art de J.P., i en va extraient lliçons valuoses (la relació entre l'universal i el personal, entre el que és públic –una obra cèlebre exposada al Louvre o al Prado, posem per cas– i el que és íntim i privat –l'impacte que exerceix aquesta mateixa obra d'art en la consciència de l'adolescent i, molts anys després, en la de l'home fet i dret... tot això també és dins aquestes pàgines). Argullol hi analitza el canvi de mirada entre el Renaixement i el Barroc, aprofundeix el sentiment de la melancolia que neix en l'adolescència –i que la contemplació artística contribueix a reforçar–, ens introdueix en la iconografia de l'abandó o ens obliga a preguntar-nos sobre el significat del cos de Crist sacrificat. Les variacions respecte del tema principal són múltiples. L'autor també repassa els vincles entre la sensualitat i la mort, o entre sexualitat i violència; s'entreté en el rostre de l'èxtasi, ens fa tornar a l'expulsió del Paradís... Per tot això, es tracta d'un llibre molt recomanable.
