La frustració d'una agenda reformista
La brutal crisi econòmica que ho subordina tot ha desenfocat de l'agenda política la reforma de les administracions que sempre s'havia anat posposant.
Des dels anys crucials de la transició (1975-1979), emmarcats per la mort del dictador i les primeres eleccions municipals democràtiques des del 1934, totes les iniciatives legislatives han partit d'un principi de desconfiança jeràrquica. L'administració central, instal·lada obsessivament en una superioritat que no ha demostrat, ha batallat incansablement per tractar com a menors d'edat les administracions perifèriques del seu propi nivell, les comunitats autònomes i els diferents nivells de governs locals. Immòbils en el principi de desconfiança, han legislat amb escassa intel·ligència, màxima tutela, i una reiterada actitud de donar i treure com si d'un premi o un càstig es tractés. L'administració central ha considerat els principis de l'autogovern i de l'autonomia local com a piruletes que es poden donar o prendre a una criatura obedient o entremaliada.
A partir d'aquesta actitud s'ha defugit sempre una reforma a fons, estructural, de les administracions, que molts ajuntaments han iniciat per iniciativa pròpia més que ningú i abans, tot i que mai no l'han completat del tot.
Efectivament, des del món local s'ha abordat la racionalització, simplificació i professionalització de l'administració local buscant principis d'eficiència. És veritat que un conjunt d'inèrcies acumulades i una inacabable i creixent teranyina de legislació ho ha convertit en una tasca dificilíssima. Caldria afegir-hi, encara, des de l'òptica del principi indiscutible de subsidiarietat, que la força dels fets, el pes de la realitat ha portat les administracions locals a rebre una cascada de competències impròpies que han assumit de forma supletòria per inhibició o incompetència de les altres administracions.
No cal dir, doncs, que malgrat tots els intents s'ha frustrat sempre la imperiosa reforma de totes les administracions i els seus nivells, que havia d'abordar una distribució equitativa i proporcional dels recursos d'acord amb els nivells de competències i les responsabilitats assumides, i que havia de racionalitzar-les evitant les duplicitats, les redundàncies ineficaces. Reforma administrativa i llei de finançament de les administracions com a assignatura pendent des del principi de la lleialtat institucional, la subsidiarietat i el reconeixement que totes, cadascuna al seu nivell, són part de l'Estat i majors d'edat.
Ens trobem ara en una escalada de por, de pànic col·lectiu, d'incapacitat compartida i de tempteigs que arriben tard i no aborden el problema. Començar per la reducció del nombre de regidors dels ajuntaments i per l'absorció de les competències dels municipis petits per les diputacions és un error greu que indica un diagnòstic equivocat i que un cop més, per incapacitat d'abordar els problemes reals, es gesticula al voltant de qüestions menors i secundàries. El nivell de gratuïtat i d'altruisme de l'escala inferior de l'administració local converteix en irrellevant la reducció del nombre de regidors, i la distància física converteix l'acumulació de competències en una farsa.
És veritat que sempre s'ha dit que algun dia potser caldria abordar la simplificació del mapa municipal i la seva excessiva fragmentació. Però, fins i tot en aquest cas, la reforma caldria abordar-la sobre la base de la recomposició del mateix mapa municipal i amb els ajuntaments com a peça única i essencial. Resulta, però, que aquesta no és ara la prioritat per assolir resultats econòmics, que són els que marquen les urgències. Al servei d'aquest objectiu (la contenció i l'austeritat) hi ha una colla de decisions més peremptòries. Ho explico de forma molt sintètica i de dalt a baix. 1. Supressió de ministeris (efectiva, no formal). 2. Reducció de les dimensions, aprimament, de l'administració dels ministeris amb competències compartides. 3. Aprimament màxim de l'administració perifèrica de l'Estat. 4. Reforma administrativa de l'aparell de l'Estat i de tota l'administració central, reducció de plantilles, reforma d'horaris i dedicacions, eliminació de privilegis, estalvi efectiu en despeses prescindibles. 5. Reforma amb els mateixos criteris de l'administració autonòmica. 6. Supressió de les diputacions i redistribució dels seus recursos al món local. I 7. Supressió dels consells comarcals.
Si ens concentréssim només en les administracions locals, es tractaria de suprimir les administracions nascudes d'eleccions de segon grau i de fer efectius els compromisos de les forces polítiques progressistes a tot Espanya i la tradició del catalanisme polític, que sempre ho ha plantejat. Ara seria l'hora de recuperar la vella idea del president Tarradellas, que es va frustrar, de suprimir les diputacions. Però no caldrien unes altres diputacions d'àmbit menor i en major nombre. En el territori i amb la seva pròpia administració ho hauria de poder fer la mateixa Generalitat. I, naturalment, els consells comarcals haurien de dissoldre's i convertir-se, alguns, en mancomunitats voluntàries de serveis municipals agrupats en el territori. La idea de governs comarcals funcionava quan es viatjava en tartana, hi havia pocs cotxes i no existia internet.
A Catalunya, Generalitat i ajuntaments com a base per articular una administració moderna, prenent com a punt de partida l'agenda reformista dels darrers setanta i primers vuitanta, que es va frustrar pel temor al poder municipal i a la capacitat de transformació de la realitat que tenien i tenen els ajuntaments al costat d'altres administracions més reticents a la seva transformació i modernització, com dèiem al principi, i més atentes a ocupar, acaparar i generar ressorts de poder.
