Diatriba de l'elogi

Hi ha un fet enormement curiós en les característiques dels diversos gèneres periodístics. Que la notícia busca l'impacte en l'ànim del lector i que l'art del titular és l'art del cop de puny (metafòric, és clar) és tan evident que no cal que en parlem més. L'articulisme, tret de les excepcions lògiques, tendeix a la diatriba i el clatellot (també metafòric). Sempre és fàcil trobar algú que bada o s'erra i el clatellot és un gènere agraït, catàrtic. La necrològica, en canvi, tendeix a la biografia excelsa, i a oblidar els pecats de paraula, obra o omissió del difunt.

Escrivim, és clar, a propòsit de la mort del senyor Gregorio Peces-Barba, que l'octubre de l'any passat deia –de broma, només faltaria!– que a Espanya potser li hauria anat millor amb Portugal, i que per sort ara ja no cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, com opinava Don Manuel Azaña (per cert, té en compte aquesta opinió qui penja banderes republicanes espanyoles per expressar el seu malestar amb el centralisme estatal i la monarquia?). La classe política espanyola ha estat unànime en l'elogi, naturalment. El portaveu del govern català, Francesc Homs, també ha estat elogiós, tret de matisar que aquest elogi pòstum es produeix “més enllà de les discrepàncies puntuals”. Si cada dia trobem a faltar l'article de Miquel Pairolí, avui encara més. N'hauria escrit un de finíssim, com el que va publicar el divendres 9 de maig de 1986. “No sap com en patim, els naturals d'aquestes terres de ser una nació sense estat!” –deia Pairolí al senyor Peces, que trobava anacrònics els nacionalismes, la defensa d'identitats caduques, o el desig d'un estat propi perquè el teu no t'és favorable–. “En pateix la nostra economia, perquè aquesta nostra situació ens obliga a mantenir molts germans necessitats –li deia Pairolí–; en pateix el nostre idioma, que vostès tradicionalment han maltractat; en pateixen les nostres lleis, que vostès impugnen; en pateix la nostra projecció internacional, que vostès retallen tant com poden; en pateix el nostre ordre públic, que sovint es desordena [...]. Faci-se'n càrrec, senyor Peces, no és cap xamba ser ciutadà d'una nació sense estat; és molt millor –i vostè s'hi sent a gust– ser un professor universitari, demòcrata i liberal, d'un imperi en lentíssima decadència.” El text té més de 25 anys, però impressiona (gairebé fa por) tornar-hi precisament ara, quan Catalunya ha de ser rescatada econòmicament per l'Estat que l'ofega mentre aquesta lentíssima decadència continua.