Castillo

A partir de demà, durant pràcticament trenta dies, aquesta columna l'ocuparà David Castillo. Si vostès són lectors fidels d'aquest diari, ja saben que hi trobaran molt bona prosa –ja era hora!, remuga el company que em llegeix per sobre de l'espatlla–. O més exactament hauria de dir bona poesia. Perquè David Castillo escriu poesia fins i tot quan redacta una crònica periodística o expressa una opinió sobre un fet quotidià.

És una rara habilitat a l'abast de molt pocs. Hi ha qui pensa que domina aquesta disciplina, la de combinar prosa i poesia, però quan ho intenta li surt un producte afectat i carrincló. L'alquímia no és a l'abast de tothom. Fixin-se que en els articles de David Castillo que apareixen regularment en les pàgines d'aquest diari les paraules ocupen el lloc que pertoca. Sempre troba la frase exacta per invocar el sentiment autèntic. El seu discurs surt natural, tot té una lògica i una bellesa internes, fins a l'última paraula. És una sort tenir-lo a ell i la seva literatura. I ara ja no parlo del diari, sinó del nostre país.

Hi ha una manera molt fàcil de saber si un autor és bo. Si vostès arriben al final de l'article, de la poesia o de la novel·la, i es pregunten: “Com? Ja s'ha acabat?”, és que allò que han llegit és excel·lent. A mi em passa amb els articles de David Castillo, i també amb els de Manel Cuyàs.

David Castillo és periodista, poeta i també novel·lista. Per si ara marxen de vacances, els donaré un consell: oblidin-se de l'últim best-seller fet en sèrie en alguna factoria nord-americana i llegeixin algun llibre seu.