Metàfores de mercat
pels mitjans de comunicació acostumen
a ser més transparents o gràfics per a
un públic no especialitzat
D'ençà que va esclatar la bombolla immobiliària, els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens han anat bombardejant amb tota una terminologia financera, inclosa la d'argot. Bombolla, però també injecció, banc dolent, actiu tòxic, fons de rescat... són alguns dels termes que hi circulen.
La paraula bombolla neix d'una necessitat de fer més gràfica la situació iniciada el 1999, que és quan comença a fer figa l'eufòrica compravenda d'immobles. La idea de bombolla ens permet visualitzar els preus immobiliaris sobredimensionats (¡...i és que les bombolles sempre peten!).
La paraula injecció també ens projecta una idea molt gràfica del que representa col·locar milions d'euros a la banca per minimitzar un mal endèmic que ens ve de la crisi del totxo. En aquest cas la metàfora prové de la medicina, un àmbit molt retallat per les mesures dràstiques i injustes del govern de Rajoy. Injecten a la banca, però no hi ha prou diners per injectar medicaments als més necessitats, com ara als pensionistes o també als aturats, als quals es diu “que se jodan”, que és una manera fina i diplomàtica de dir que les passin magres (És clar que ben pensat potser la senyora Andrea Fabra hauria estat més diplomàtica si als aturats els hagués dit “que jodan”, ja que és l'única cosa a què es podran dedicar si l'obsessió de reduir el dèficit l'hem de pagar els més vulnerables.). Per a la classe amb menys poder adquisitiu, una injecció sempre l'associarem a una agulla que ens treu sang per donar-la als rics.
¿I què passa amb els bancs dolents? El fons per a la reestructuració dels actius financers n'és l'equivalent “tècnic”. De fet, un banc dolent és una entitat financera que compra els anomenats actius tòxics (actius que tenen un preu de mercat significativament menor que el seu valor comptable) a fi de salvar el sistema financer. La creació d'un banc dolent per part del govern és una de les mesures, després de la crisi hipotecària del 2007, a fi de sanejar els bancs zombis. (I de la banca ètica, ¿què en podem dir? Tot i que els objectius es basen en el nom que vol lluir, ¿podem confiar plenament en els directius i polítics que en mouen els fils?)
Un banc zombi és una entitat financera amb un valor econòmic net menor que zero, però que continua operant perquè la seva habilitat per pagar els seus deutes és sostinguda per crèdit governamental implícit o explícit.
Els termes econòmics adaptats pels mitjans de comunicació acostumen a ser més transparents o gràfics per a un públic no especialitzat, el qual pot intuir el que passa a l'economia d'un país.
Un rescat és un préstec de diners a una entitat que es troba en perill de bancarrota per salvar-la de la fallida o insolvència, és a dir, un rescat amb llibertat condicional. A Catalunya, malgrat les fortes retallades que estan paralitzant bona part de l'economia productiva, estem demostrant que som un país amb recursos humans més que solvents i que rescatem valors (n'és una mostra la professionalitat de Bombers i Mossos d'Esquadra enfront del devastador incendi de l'Alt Empordà). Som un país que parla clar i català i amb la terminologia més diàfana per arribar a la gent i dir-los en veu alta i forta que no volem un govern espanyol que contamina sempre la nostra pròpia llengua, cultura i economia. Necessitem ara més que mai un estat català. Aquest és l'autèntic rescat que ens salvarà de debò. Un rescat en clau política però sobretot social.
