El retrat del PP

Dorian Gray podia enganyar amb el seu aspecte juvenil, formós i innocent, però el seu retrat –tancat amb pany i forrellat– ho reflectia tot, el pas del temps, el pecat, el cantó més pervers de l'ànima, el seu autèntic jo. La política és infinitament més mundana i barroera que la literatura, però en definitiva totes dues les fa l'home i s'alimenten del millor i el pitjor de l'home. No sé si Mariano Rajoy llegeix Oscar Wilde, però a la seva obra de govern li passa com al famós Retrat de Dorian Gray; reflecteix l'autèntic jo del Partido Popular, sense embuts, ni caretes, ni disfresses, amb tota la cruesa.

El PP va seduir 10 milions de votants amb una imatge de canvi i de solvència. Va prometre que faria unes coses, va jurar que no en faria d'altres. Va prendre l'aparença d'un govern fort, majoritari, que actua amb determinació i responsabilitat, per fer el que cal fer encara que sigui impopular, que governaria no per a uns quants sinó per a tots. Pocs mesos després, el seu retrat ha perdut tota esplendor, tota bellesa i tot signe de dignitat i reflecteix ja amb paorosa nitidesa el vell dimoni que tant s'havia esforçat a amagar.

Incomplertes les promeses de revalorar pensions, fer deduccions a la compra d'habitatge o de complir la llei –també l'Estatut–, violats tots els juraments amb la pujada d'impostos directes (IRPF, IBI i societats) i indirectes (IVA, tabac i alcohol), l'abaratiment de l'acomiadament, l'amnistia fiscal als evasors, la congelació del sou dels funcionaris o la retallada en sanitat i educació, la veritat ha esdevingut mentida elevada a l'enèsima potència i el talibanisme governa sense pudor, protegint els rics, banquers i grans empreses, sacrificant assalariats, pensionistes, aturats, autònoms i dependents, estrangulant Catalunya, bombardejant el català, castigant la cultura i l'esport, revisant el dret a l'avortament i qui sap què més vindrà.

Un retrat repugnant exposat per a tot aquell qui vulgui mirar.