La cigala

Tot és sor­tir fora d'un nucli urbà, allà on hi ha més de mig país, i sen­tir el cant de la cigala. Aquest car­ris­queig que si t'agafa girat és capaç d'armar-te de pedres a veure si en toques alguna, per poder fer ni que sigui mitja mig­di­ada esti­uenca. És clar que aquest cant carac­terístic, aquest ric-ric, o cric-cric, com agrada més a Tor­tell Pol­trona, és el que eme­ten els mas­cles a l'estiu en busca de feme­lla per donar con­tinuïtat a l'espècie. Als humans aquest so que surt de mem­bra­nes, sacs d'aire i cai­xes de res­sonància ens fa suar. En sen­tir-lo afe­gim incons­ci­ent­ment dos graus a la tem­pe­ra­tura ambi­en­tal, fa venir calor. I a l'Àlex Rigola aquesta calor, aquest so de la cigala, el fa anar fins a la Tragèdia. L'any pas­sat tan­cava el Grec amb aquest cant a la vida, de dansa i movi­ment, en versió ani­mada de la lec­tura d'El nai­xe­ment de la tragèdia de Nietz­sche. Aquest any qui ha tan­cat el fes­ti­val d'estiu de Bar­ce­lona han estat Els Amics de les Arts, que a petició del públic van inter­pre­tar un dels seus clàssics: la cançó L'Armen­gol, on també fan referència a la cigala, però en l'eti­mo­lo­gia geni­tal del mot. A l'hivern ja havia tin­gut notícies escèniques de la cigala, de l'insecte. Jun­ta­ment amb la for­miga i Vivaldi, a la sala de tite­lles La Pun­tual, la com­pa­nyia La Petita Brow­nie recre­ava la famosa faula d'Isop. També els Xip-Xap en aquest gènere artístic pre­sen­ten l'enfron­ta­ment vital entre cicàdids i himenòpters. És la for­miga, que tre­ba­lla a l'estiu, men­tre la cigala canta i canta, i en arri­bar el fred qui té ali­ment és qui ha estat més pre­vi­sor. És clar que això ser­via en temps d'Isop i de La Fon­taine o Sama­ni­ego. Avui la Cata­lu­nya esforçada, la que fa els deu­res, és la que no té els diners ni per arri­bar a la tar­dor, men­tre la cigala canta amb els nos­tres diners a la but­xaca. Per enten­dre el que ens passa també hi ha la faula de l'home mos­se­gat per un gos. Li van dir que estronqués la sang amb un tros de pa i el donés al gos. “Si faig això em mos­se­ga­ran tots els gos­sos de la ciu­tat”, es va excla­mar. Si afa­la­guem la mal­dat dels homes, diu Isop, els ani­mem a ser més dolents. Ha estat dir-li macarra a un minis­tre i ens ha dei­xat car­ris­que­jant i sense un ral.