la columna
Paisatge desolat
En l'edició de Presència de diumenge passat hi havia un reportatge gràfic de l'incendi forestal de l'Alt Empordà i, unes pàgines més endavant, una entrevista de l'Anna Aguilar a la germana benedictina Teresa Forcades, monja, metgessa i teòloga: dues informacions que, aparentment, sembla que no tinguin res a veure, però no és així. Hi ha una connexió, que no es veu a primera vista. Les imatges de l'incendi glaçaven el cor. Res més trist que un paisatge destruït, reduït a cendres pel foc. I res més incendiari, a primera vista, que la proposta de Teresa Forcades d'una vaga general indefinida per dir prou al sistema actual. I tanmateix, l'incendi era evitable, com també la situació actual. Hem entrat sense adonar-nos-en en la cultura del fatalisme: una actitud negativa i gratuïta. La fatalitat només existeix en les tragèdies gregues. No deixa de ser una creació literària amb finalitat catàrtica. Això vol dir que l'horror de la tragèdia pretenia un canvi d'actitud en els espectadors. Aquests, en sortien purificats i renovats, amb l'esperit predisposat a evitar els mals des de l'arrel, o bé a unir esforços per extingir-los abans no fos tard. Tal és el cas de les dues informacions. Cada estiu arriben els incendis. Però no és l'augment de la temperatura la causa dels l'incendis, sinó la manca de responsabilitat. El que sí augmenta, amb l'arribada de la calor, és el risc d'incendis. Raó de més per extremar les precaucions. I les precaucions exigeixen el mateix grau de cohesió social que acostuma a aflorar en l'extinció, o sigui: quan ja és tard. El mateix dic respecte a la proposta de la germana Teresa. Algú dirà que proposar una vaga general indefinida són paraules majors. I que qui és ella per ficar-se en política. I el mateix dic jo, però al revés: qui és ningú per pretendre que les coses s'arreglin soles. Això també és fatalisme. La crisi era igual d'evitable que l'incendi de l'Alt Empordà. I atès que no fou evitada, ara el deure és extingir-la, com més aviat millor. Els ciutadans, deia la germana Teresa, tenim més força de la que ens pensem. Ho subscric. L'experiència em diu que, per no haver plantat cara a temps a la minoria anticonciliar, ens hem quedat orfes del Concili. Hi ha un paisatge desolat, que no és d'arbres sinó de persones.