Un ric Casasses

Després del Trànsit de Venus i abans de la lluna plena blava, Enric Casasses obté el Premi Nacional de Literatura. Ja era hora, senyors. Fill d'una parella amb molta química, la Pepita i l'Enric han fet uns ulls que ho miren tot i donen corda. Pentinat a cop de vent, com els romàntics, d'imatge amotinada i dandi real, amb barret negre de copalta i cullera de fusta, la daga a la jaqueta o el triangle als concerts de Comelade, l'Enric ha reviscolat els recitals poètics. Des de La bragueta encallada i La cosa aquella el poeta vol la llibertat del seu propi joc i amb intel·ligència opera provocant i reptant. Seduint. Traductor llegit, matemàtic iniciat i seguidor de l'avantguarda, s'infiltra en totes les tradicions. Dissidència i diferència, amor còsmic i amor a l'amor. Fondre l'humor amb l'enginy lingüístic és recrear l'oralitat i el ritme del català en qualsevol registre. Ell és el poeta que escriu en veu alta i que parla per escrit. Si la “vida és no cansar-se del plaer de cap plaer”, Casasses fabrica una catedral d'escuradents infinita a partir de la combinatòria sense límits. I si “un poema és com enamorar-se, no té programa”, ell Desfà els grumolls i crea una escenografia verdagueriana, canigonenca, a Do'm. Inventa uns Canaris fosforescents i ens posa a to amb els Coltells. I dibuixa. Despert entre adormits, encès i de debò, Casasses ha rellegit bona part de la tradició cultural universal i n'ha tramat una de nova. El vol veloç del llenguatge total, postantic, la supremacia de l'esperit de Malèvitx, el somni de Dalí i l'escala de Pujols, les esferes de Llull, la cançó de Carner, els sonets de Riba, la fúria de Víctor Català, els monstres de Guimerà, la tramuntana de Fages de Climent, la passió de Wagner, la provocació de Pasolini, el caos de Prigogine, el poema en prosa i els daus de Max Jacob i els astres infinits. Enric Casasses ens hi sap, al món. Som a l'era, però ens convida a entrar a casa seu, al fons de tot de la peixera, com en un mandala permeable.