La corbata de Tito

L'entre­na­dor del Barça ha apa­re­gut aquesta set­mana a Göteborg amb ame­ri­cana i cor­bata i algu­nes cròniques diguem-ne espor­ti­ves subrat­lla­ven el fet que per pri­mer cop Tito Vila­nova ves­tia segons els cànons del bon gust fut­bolístic inter­na­ci­o­nal. Que deter­mi­nada premsa espor­tiva es dedi­qui al prêt-à-por­ter no ens hau­ria de sor­pren­dre en una època en què la premsa política es dedica a l'eco­no­mia i la premsa econòmica a les necrològiques. La crisi ha desor­de­nat tant el món que l'altre dia em va sem­blar veure unes decla­ra­ci­ons d'Angela Merkel en els mots encre­uats d'en Sesé. En aques­tes con­di­ci­ons, no sobta en abso­lut la passió pel guarda-roba dels cro­nis­tes espor­tius, sinó la neces­si­tat de guar­di­o­lit­zar l'entre­na­dor del Barça, treure-li el xan­dall, ves­tir-lo amb un ves­tit d'Armani i con­fiar que gràcies a això començarà a gua­nyar títols i a ser­mo­ne­jar-nos sobre l'esforç i el país.

Però les coses no van així. Fa anys que ves­tim l'auto­no­mia cata­lana amb les millors gales i ha arri­bat un punt que ja no podem ama­gar de cap manera els des­co­sits cons­ti­tu­ci­o­nals i les estre­tors finan­ce­res de l'invent. Pot­ser per això ens ha enci­sat tant l'elegància intel·ligent de Guar­di­ola i l'hem pro­jec­tat del Barça cap al país, com sem­pre hem fet amb el club que dóna nom a la ciu­tat de Bar­ce­lona. I per això alguns desit­gen que Vila­nova supleixi aquest buit repro­duint el dis­curs de Guar­di­ola, o almenys posant-se les seves cor­ba­tes.

Esgo­tats com estem, el país neces­sita reno­var el seu relat i els seu horit­zons, o, el
que és el mateix, reno­var el ves­tu­ari. Durant els dar­rers anys el dis­curs de l'èpica tran­quil·la, la humi­li­tat orgu­llosa i els horit­zons des­a­com­ple­xats de Pep Guar­di­ola han estat balsàmics. Però s'ha aca­bat. Ara toca desit­jar a Guar­di­ola i a Vila­nova tots els èxits fut­bolístics i per­so­nals, i dei­xar que sigui el país el que bus­qui d'entre el seu propi fons d'armari polític l'ener­gia i el coratge neces­sari per
fer el salt enda­vant. A Artur Mas li ha tocat ser-hi al davant en un moment cru­cial. Con­fiem que hi jugui i que tin­gui sort: volem gua­nyar, ni que sigui a la tanda de penals.