A l'estiu, cultura
A l'estiu arreu del país, per damunt dels intents genocides del PP i aliats extremistes, al segle XXI, contra la llengua i cultura catalanes, es produeix un fenomen notable: molts pobles on durant l'any els veïns amb prou feines passen de poder enlairar un mínim de vida social, fan activitats culturals de caire ambiciós, i quan no popular. Capitals de comarca i poblacions mitjanes que aconsegueixen atraure festivals musicals i teatrals, a poblacions fins i tot petites els actes culturals a redós dels estiuejants i/o de la festa major s'omplen de festa, color, tradició, reivindicació i identitat. Al nord de Catalunya igualment, amb un pes aclaparador de la llengua francesa, però sense mai oblidar la catalanitat. A esglésies, castells, col·legiates i llocs patrimonials es fan actes culturals dels més variats. Darrere tot això hi batega l'estima per la cultura.
Fent vacances he assistit a actes al Pallars Jussà, concretament al castell de Mur; a les Garrigues, a la Pobla de Cérvoles; a l'Alt Urgell, a la Seu; a Girona; a Tàrrega, a l'Urgell; i encara penso anar als actes culturals que es faran a Lleida, per gaudir de música a la fresca al Pati Gòtic, esplendorós i únic, de l'Institut d'Estudis IIerdencs i llocs diversos que em duran a Roses, a l'Alt Empordà; a Eivissa; a la festa major de Miralcamp, al Pla d'Urgell; Organyà i la Fira del Llibre; Torà, a la Segarra, per celebrar el 25è aniversari de la Fundació Cases i Llebot; Pallars Sobirà; Terra Alta; Barcelona; Roses, a l'Alt Empordà, i suposo que prou, perquè serà el final del meu estiu, de les vacances, i per raons d'estalvi obligatori. Si no, moltes més coses podria fer. El país de nord a sud, d'est a oest, bull de cultura.
Nosaltres som una nació per la força de la nostra cultura. El grau de consolidació, expressió i presència és variat i diferent en els nostres països, però si tanta força legislativa empren per fer-nos desaparèixer, tot i el ridícul, queixes i reganys de la Unió Europea i les manifestes i diàfanes posicions culturals de les més altes institucions existents, és perquè saben que tenim un gruix cultural que emergeix i sura sempre en èpoques de llibertat o tolerància. Els enemics de la igualtat cultural, del dret de les llengües, saben que en un món globalitzat, en un marc internacional democràtic, en un espai global de noves tecnologies, aquests actes de voluntat repressora són els darrers intents per fer avançar lleis que volen minoritzar una llengua, una cultura i una identitat.
Cal perseverar en el que som, tenim i volem ser. El participar en tot el que faci color, olor o soroll de cultura és un acte personal, també cívic i nacional. I d'ara en endavant ho serà més, en ser més cara, en costar més diners. Una decisió gens innocent, perillosa en mans de qui mantenen com herois i mites uns conquistadores que fins que foren expulsats per terribles guerres, actuaren de forma violenta. Robant, violant i matant. Tots els colonitzadors del món s'han d'avergonyir de molt, però cap, ara com ara, en fa matèria d'orgull nacional.
Al llarg dels segles XIX i XX en recuperar el nostre tremp nacional, ho hem fet basant-nos en la cultura, en el diàleg, en l'enraonar, en el discrepar. Hem errat greument de forma fratricida quan hem seguit les seves passes. En els moments històrics que s'apropen, la lluita per la cultura ens ha de salvar de la seva violència atàvica. És el camí que ens farà lliures. Per la seva excel·lència, per la voluntat de viure en pau amb tothom.
