L'euro fa flaire d'ensarronada

Enti­tats finan­ce­res i grans empre­ses tre­ba­llen des de fa mesos en la hipòtesi que la zona euro es par­teixi en dos o fins i tot que països com Grècia, Itàlia, Irlanda, Por­tu­gal o l'Estat espa­nyol retor­nin a les res­pec­ti­ves mone­des naci­o­nals. Algu­nes fil­tra­ci­ons no con­fir­ma­des d'aquests estu­dis asse­nya­len que el nou canvi entre pes­se­tes i euros se situ­a­ria en una pari­tat de 80 a 1. És a dir: si aquest esce­nari es con­firmés, d'aquell euro que el gener del 2002 vam obte­nir a canvi de 166,3860 pes­se­tes, ara ens en paga­rien 80, apro­xi­ma­da­ment un 52 per cent menys.

Com és lògic, les veus repre­sen­ta­ti­ves del sec­tor finan­cer inter­na­ci­o­nal, i sobre­tot de l'espa­nyol, neguen com­ple­ta­ment que això hagi de pas­sar, no fos cas que el pànic pro­voqués un dal­ta­baix pit­jor. Però si la insistència i la rotun­di­tat en la negació d'un rumor va seguida habi­tu­al­ment per la des­con­fiança, el grau de des­fici de la ciu­ta­da­nia cor­rent aug­menta i asso­leix cotes alar­mants quan els por­ta­veus de la regu­lació econòmica euro­pea i dels mer­cats finan­cers es con­tra­di­uen. Uns asse­gu­ren que només és una qüestió de temps i que, dar­rere de Grècia, la resta de països d'aquest club deca­dent ani­ran caient un a un com una filera de fit­xes de dominó. D'altres, després de negar-ho, diuen que ente­nen per­fec­ta­ment les pre­ven­ci­ons d'aques­tes grans com­pa­nyies. I encara uns altres pro­ven de mati­sar-ho dient que les pro­ba­bi­li­tats que això passi no arri­ben al 20 per cent, com si aquesta pro­porció fos una fotesa, com si no fóssim capaços de cop­sar que en una com­pa­nyia aèria que estimés les pro­ba­bi­li­tats d'acci­dent dels seus avi­ons en una xifra simi­lar, només hi viat­ja­rien els suïcides.

Natu­ral­ment, qui tre­ba­lla aques­tes hipòtesis són les enti­tats finan­ce­res, les grans fir­mes expor­ta­do­res i les grans for­tu­nes que dis­po­sen de meca­nis­mes per afron­tar-les, és a dir, de con­ver­tir el que tenen i de cobrar el que els deuen en una moneda que con­servi o millori el valor actual i no en una en risc de deva­lu­ació o ja deva­lu­ada. De fet, tot això ja està pas­sant des de fa dos anys i explica molt bé les difi­cul­tats de l'euro i d'algu­nes eco­no­mies de la seva òrbita per remun­tar la des­con­fiança dels mer­cats: si els que han d'acti­var les eco­no­mies ja no hi cre­uen, qui ho farà? Els ciu­ta­dans d'aques­tes eco­no­mies, en canvi, anem de cap al sarró.