El català davant els nous reptes del segle XXI

El català recula, això és una cons­ta­tació, però pels rep­tes que té en l'actu­a­li­tat encara con­serva prou vita­li­tat per afron­tar el futur. Ara bé, convé estar alerta. Això, òbvi­a­ment, al Prin­ci­pat, perquè en altres ter­ri­to­ris dels Països Cata­lans com el País Valencià o la Cata­lu­nya del Nord la situ­ació és greu. El prin­ci­pal repte que té plan­te­jada la llen­gua a Cata­lu­nya és l'impacte que suposa la incor­po­ració de prop d'un milió i mig de per­so­nes immi­gra­des a la nos­tra soci­e­tat en un curt període de temps de poc més d'una dècada. I el pro­blema no és que, lògica­ment, els immi­grants incor­po­rin dese­nes de noves llengües al nos­tre país, la qual cosa és enri­qui­dora, sinó l'opció que fan en triar la llen­gua vehi­cu­lar, que és majo­ritària­ment el cas­tellà. Aquesta és la radi­o­gra­fia que pre­senta la dar­rera enquesta d'usos lingüístics cor­res­po­nent al 2008 pre­sen­tada fa poc pel secre­tari de Política Lingüística de la Gene­ra­li­tat, Ber­nat Joan. Una diagnosi pre­o­cu­pant però necessària. La població adulta que mani­festa tenir el català com a llen­gua habi­tual ha bai­xat del 46% el 2003 al 35,6%. El cas­tellà es manté esta­ble entorn del 46-47% i la resta mani­festa indis­tin­ta­ment que el català i el cas­tellà són la llen­gua habi­tual. Aques­tes són les xifres i no es tracta de fer catas­tro­fisme, sinó de pren­dre consciència del pro­blema. I de pren­dre mesu­res cor­rec­to­res tant polítiques com en l'àmbit social. Totes elles enca­mi­na­des a fer del català una llen­gua necessària per pros­pe­rar al nos­tre propi país i sobre­tot de pres­tigi. Aquest és el repte perquè les noves gene­ra­ci­ons de cata­lans, tin­guin l'ori­gen que tin­guin, vegin en l'ús del català una eina de comu­ni­cació de pros­pe­ri­tat i que ens dóna iden­ti­tat col·lec­tiva.